"Barbaritats", Cristina Sánchez Miret
> Savita Halapannavar: quan els "proVida" esdevenen homicides... <
Savita Halapannavar ha mort a Irlanda, amb només 31 anys, perquè els metges de l’hospital de la Universitat de Galway, on estava ingressada per complicacions en la gestació del que havia de ser el seu primer fill, van dir que el seu “és un país catòlic i l’avortament hi està prohibit”.
Sembla mentida que això passi al segle XXI, però de fet la història és encara molt pitjor; fins al punt que en aquest cas, ni tan sols els que fan prevaldre els drets de la criatura per damunt dels de la mare poden trobar arguments vàlids més enllà de la pura negació a considerar les dones com a éssers humans.
Savita tenia uns dolors terribles i els metges, la pacient i la família sabien que l’embaràs era inviable i que, per tant, aquest nadó no arribaria mai a desenvolupar-se plenament malgrat que el cor li bategava. Tant li fa, a ella l’han deixat morir i es fa difícil no dir que l’han matat de septicèmia. I, en tots els dies que ha durat el seu purgatori, no s’ha remogut res en la consciència d’aquells que no només podien, sinó que tenien l’obligació de fer tot allò possible per evitar la seva mort.
No va servir de res que ella fos hindú i no catòlica, ni que demanés viure. Els metges es van emparar en la llei; d’altra banda del tot ambigua, atès que deixa a la consideració dels mateixos doctors poder salvar la mare en casos “extrems”. No sé si sabrem per què el cas de Savita no complia aquests paràmetres, malgrat que s’ha endegat una investigació; perquè, de fet i encara que el cas ha produït una forta commoció, no es la primera vegada que les autoritats irlandeses i una bona part del país es mostren inalterables davant fets comparables. En nom de quin déu es pot justificar una cosa així? De cap. En nom de quin tipus de respecte o estimació a la vida? De cap. Però no ens en sortim –i parlo d’anys i panys– en la inacabable discussió social i política sobre el dret a l’avortament.
Sé que no ho aconseguirem fins que no donem a les dones estatus real, efectiu i integre de ciutadania com a tals i no només com a mares. Però, mentrestant, no perdem de vista que el tema no només crema a Irlanda, aquí també. A mi ningú no em treu del cap que Alberto Ruiz Gallardón, el ministre de Justícia, quan pensa en la llei de l’avortament s’imagina un “paradís” com l’irlandès.
18-XI-12, Cristina Sánchez Miret, lavanguardia