Rafa Villaró

M'agrada allò (que a mi em sembla) que tenen en comú Kierkegaard i Nietzsche. I la campechanía exiliada certifica que soc (s'és?) antropòleg, paraulota que sempre m'ha referit a foscor, vici i al que sigui que sigui el contrari de perdició. Enyoro els mestres; Camus i els Chemirani, Geertz i Pedrito Díaz (i en Gato!). Fora de na Guillermina i n'Ovidi, mai m'han agradat els novacançonaires, però sí, i molt, Lone Star. I Frank Zappa.
Rafa Villaró, 21-II-21.

No, no fou el 68, ni a París.
Succeí el 66, i fou a Amsterdam.

També el 7 d’octubre de 1987 a Wroclaw, abans Breslau.
O el 21 de febrer del 2012, a Moscou.
Déu n’hi do del 19 de juliol de 1936 a Barcelona.
I la vital deriva peripatètica parisenca de la colla Débord.
I no oblidem que el punk no fou els Pistols sinó Strummer.

De tant en tant, escadusserament, succeeixen succesos.
Importants si a Zones Temporalment Autònomes.

*This is not a love song* de Public Image Limited
o la tapa del vaixell enfonsant-se d’en Frank Zappa
no són, ni poden, ni volen, ser iguals. Però no són el mateix?

Per què?, per qui?, és desconeguda la filosofia blanca d’en van Duijn.
O desconeguts els eremites cristians que, curulls de santedat,
aplicaren el Fahrenheit 451 a la biblioteca alexandrina.

La Veritat? La definitiva anihilació de la humanitat!, de la condició humana.
La veritat? Una actitud! Una garantia. Una aproximació: Popper, Kuhn, Lakatos, Feyerabend.