"El país més corrupte d’Europa", Gregorio Morán

De sorprendre no sorprèn, però crida l'atenció que siguem el país més corrupte de l'Europa occidental. No estic en condicions de parlar de l'Europa oriental postcomunista, perquè no la conec tret dels casos delirants d'Albània, Macedònia i Kosovo. Però el més sorprenent és que ningú no es faci la pregunta en veu alta, i que els nostres talents mediàtics no s'hagin aturat a pensar a què es deu: si a la nostra tradició, si està inclòs en l'ADN dels espanyols, o es deu a la dieta, al pes de la família com a única institució respectable ­és un dir­, al nostre inveterat menyspreu per l'Estat, primer pou de corrupció nacional.

Aquí s'ensorra qualsevol tipus de patriotisme de pagès. La semblança entre un delinqüent econòmic català i un altre de madrileny, asturià o gallec és absoluta. Faig una excepció per al cas valencià, perquè cal reconèixer que allà s'han assolit cotes d'imaginació i desimboltura que sorprenen fins i tot els que ens pensàvem que ja no ens sorprendríem de res. Ni tan sols a l'enyorat Rafa Chirbes, veterà novel·lista especialitzat en la descripció d'aquells combats, se li hauria acudit una cosa tan simple i alhora tan sofisticada com l'entrega d'un bitllet negre de 1.000 euros perquè cada militant del PP el transformés en dos bitllets blancs de 500. Res d'improvisació, amb sistema. Si visqués encara, tindria un esglai; no hi ha imaginació literària capaç d'arribar tan lluny.

No us enganyeu. Superem els italians i no per un assumpte de finezza, com els agrada dir als cursis, sinó perquè la nostra corrupció inclou el conjunt social, des dels jutges fins als polítics, des de la banca convertida en una organització d'estafadors ­això van ser les preferents­ fins a la policia ­us imagineu un cap del cos d'inspectors gravant una conversa amb el seu superior màxim? Doncs ho hem viscut­.

Un exemple per a clarividents. És sabut que els jutges italians i la societat van organitzar Mani Pulite (Mans Netes), que va arrasar la corrupció en la classe política i empresarial italiana, tant i de tal manera que la por de la classe dominant els va portar a Berlusconi. Però nosaltres vam anar més lluny. L'organització Manos Limpias estava formada per un grapat de delinqüents, de l'extrema dreta, jo en vaig conèixer un, un tal Bernard, cap als primers anys de la transició, que treballava de sicari polític i econòmic de Blas Piñar, a Fuerza Nueva. Ho vaig escriure. Ningú no va dir res, ningú no recordava res, com si es tractés d'una altra persona. Conservo d'ell una bona col·lecció de fotografies en plena acció feixista. Les restes del franquisme s'havien convertit, davant el silenci còmplice de l'esquerra, en els justiciers! (L'esquerra, com sempre pels núvols, sempre exigint el mateix que la dreta, però amb més vehemència. Nosaltres el que volem és un referèndum! Tornem als èxits radicals de finals dels setanta, quan el triomf més important de l'esquerra radical era que li proporcionés, la dreta al poder, una feina segura. Des de catedràtic amb plaça d'autoritat fins a assessor àulic).

Estem lligats de peus i mans per la llei de defensa de l'honor. Una joia creada per decret per protegir-se per aquella classe política abnegada, comprensiva i patriota. Protegir i emparar els delinqüents. En el fons, diguem-ho en veu baixa, però almenys perquè quedi escrit en algun lloc: a Espanya no hi ha extrema dreta amb pes polític, almenys de moment, a cap lloc de Madrid a Barcelona, de València a A Coruña. I no n'hi ha per una cosa tan òbvia com que està en el poder. Bona part de les lleis de la beneïda transició van ser redactades per protegir els delinqüents, d'aquí l'interès pel garantisme. Un garantisme jurídic elaborat pels grans bufets per crear la cortina impenetrable que fa impossible que els estafa-

La transició va dissenyar una legislació per a delinqüents; va ser un dels seus èxits més silenciats

dors, els seus clients, vagin a la presó. Sóc llec en assumptes judicials, però que el tema de les targetes de Bankia ocupi el lloc que hauria de servir per revisar la gestió del banc i portar a la presó els qui van buidar el banc, i que eren uns quants, m'omple de neguit. I això és vàlid per a la banca en general, una organització professional que no dubto que tingui encara algun treballador amb miraments i certa dignitat professional, però que ha acabat sent un autèntic niu d'estafadors. Impunes. Llegeixo miraculosament en un diari ­una notícia crítica en un diari és cada ve gada més un miracle laic; ara el normal és treballar amb la llengua, i no em refereixo a l'idioma, sinó a la llengua pròpiament esmentada que et permet ser graciós xarlatà per a mestresses de casa o tertulians­ el naixement de l'ocupa. No de l'okupa, de procedència basco-abertzale, jove que s'instal·la en una casa buida des de fa anys. El nou ocupa és un senyoret atorrante, que dirien a Amèrica, perquè va amb c, que ni tan sols assalta casa seva, senzillament en canvia el pany i s'instal·la a dins. Després vostè ha de negociar com el treu. No compti amb la policia, perquè almenys els Mossos consideren que forçar la porta manipulada constituiria una violació de domicili de la casa del delinqüent. El geni de l'invent és un tal Bruno, sense cognom, la premsa no farà un menyspreu així a un delinqüent, uruguaià. Acostuma a escollir cases amb piscina, amos absents, i esperar que li paguin, per tornar a repetir la gesta. Una societat que permet això i la policia i els jutges s'hi mostren graciosos i benèvols serveix per imaginar què faran amb un dirigent de banca, un mafiós de la droga o un blanquejador internacional. La transició va dissenyar una legislació per a delinqüents; va ser un dels seus èxits més silenciats. Et donaven el caramel de l'urna i alhora et concedien el dret a militar en un partit que feia olor de peix podrit. Serveixi com a exemple la mort recent de Joaquín Rivero, el pota negra del totxo, de la ramaderia de Jerez de la Frontera. Societari del Club dels Constructors Mig Morts, però carregats de duros: Luis Portillo, Jové, Fernando Martín, Rafael Santamaría, Díaz de Mera, el Pocero o Bautista Soler. Una societat que els escrivents denominen "els senyors del totxo". Un respecte! M'ha emocionat llegir la necrològica d'aquest senyor del totxo que li ha dedicat el diari més influent. Se'l recorda quan va entrar en la llista Forbes entre les mil persones més riques del món. Llegiu-ho, no té pèrdua i el firma un tal Noceda, que precisa d'aquest delinqüent del totxo que pertanyia "a una família pròcer de Jerez (era cosí de Teresa Rivero, esposa de José María Ruiz-Mateos)". Ja ho saben, "pròcer" consisteix a estafar com Ruiz-Mateos venent accions per ampolles de vi anyenc. Ni els negociants de la meva infantesa haurien gosat arribar a tal desvergonyiment. I continua l'escrivent, en una altra frase sobre aquest senyor del totxo: "La bombolla va esclatar sense que Rivero ni la major part dels seus col·legues haguessin fet els deures". O el que és el mateix, sense haver deixat anar amarres i passat el mort als ajuntaments i els ciutadans. Ara d'això se'n diu fer els deures. La Fiscalia Anticorrupció el va acusar d'informació privilegiada. S'ho va passar per les seves parts endurides de tant muntar a cavall per les deveses. El que sí que m'agradaria saber és què va passar amb la condemna de quatre anys de presó que li va imposar el Tribunal Correccional de París, amb multa de 375.000 euros i una indemnització de 208 milions per malversació i blanqueig. Ai, aquests senyors de Jerez! Des que van guanyar la guerra no han deixat de pensar que la vida és breu i l'estafa un incident. Un altre pròcer. Tu vota, nano, la resta deixa'ns-ho a nosaltres! Tota la vida que ens ocupem d'això. Aquest va ser l'èxit més important de la transició: que ens entenguéssim. Però cadascú al seu lloc.

24-IX-16, Gregorio Morán, lavanguardia