Donald Trump: la política sense polítics

El director de campanya de Donald Trump és en teoria Corey Lewandowsky, un consultor i lobbista de 43 anys, nascut a Massachusetts, però des que es va excedir agafant una periodista que li feia preguntes al magnat, ha passat a un segon pla i el protagonisme recau ara en Paul Manafort, l’home que ha promès un miracle: transformar el showman que fascina i irrita les masses i convertir-lo en un candidat se­riós que actuï amb les formes pròpies d’un president dels Estats Units.

I de moment The Donaldsembla que s’està doblegant als requeriments de l’estrateg que va contractar fa tan sols sis setmanes. Trump es burlava dels discursos dels seus rivals per avorrits i advertia que no eren persones de confiança aquelles que s’adrecen als ciutadans llegint en teleprompter el que els han escrit uns altres. Tot i això, la setmana passada l’equip de Trump va anunciar a so de bombo i platerets la presentació a Washington del programa de Trump de política exterior, un àmbit en què la seva experiència es redueix, segons Obama, a conèixer les participants en el concurs de Miss Univers. I, de sobte, el monstre semblava tot de cotó fluix. Parlava sense cridar, llegia en el seu teleprompter i rebaixava totes les seves ocurrències. Res d’impedir l’entrada als musulmans, res de bombardejar els altres, enemic de la guerra i amb voluntat de diàleg amb els rivals russos i xinesos.

Paul Manafort comprovant el funcionament del teleprompter minuts abans d’una intervenció de Donald Trump a Washington (AFP)

“Aquest no és el nostre Trump, ens l’han canviat”, deien els col·legues que segueixen diàriament els seus xous. Pocs dies abans, Paul Manafort ho havia advertit. Es va presentar en una assemblea del Comitè Nacional Republicà a Florida i els va prometre: “Aviat veureu un home ­diferent, més profund, l’autèntic Donald Trump”. Totes les provocacions que l’han catapultat com a favorit per a la nominació republicana eren, segons Manafort, “pura estratègia de la primera ­fase... a les presidencials tot serà diferent”.

Tots els focus es van centrar llavors en l’estrateg del canvi, que és nou en aquesta campanya però un vell conegut a Washington DC, on es concentra l’aglomeració més important de lobbistes del món. Paul Manafort ( Nova Bretanya, Connecticut, 1949) ha destacat com un dels més pode­rosos. També dels més discutits perquè des de l’influent bufet Davis, Manafort i Freedman va ­defensar sovint els interessos de clients que s’havien comportat com sàtrapes als seus respectius països: Mobutu del Zaire; Jonas Savimbi d’Angola; Ferdinand Marcos, el dictador filipí, i més recentment Víktor Ianukóvitx, l’ex-primer ministre d’ Ucraïna, que va haver de fugir del país i demanar asil a Rússia. Precisament a aquestes amistats perilloses de Manafort s’atribueix l’actitud poc bel·ligerant de Trump cap a Rússia i la simpatia per ell que proclama cada setmana Vladímir Putin.

Però Trump no va contractar Manafort pels seus contactes internacionals, sinó per la seva experiència amb candidats republicans guanyadors de la nominació com els dos Bush, pare i fill, i John McCain. Era també una ­manera d’acostar-se a l’ establishment republicà que veu amb angoixa l’ avenç del magnat a una nominació que no desitgen. Per això, Manafort es va presentar a l’ Assemblea del Comitè Nacional Republicà amb un Power Pointper afirmar amb dades de son­dejos qualitatius que Trump és un cavall guanyador també davant Hillary Clinton. La tesi de l’estrateg és que el rebuig que genera el magnat és per les seves formes extravagants “que canviaran al llarg de la campanya”, mentre que “els negatius de Hillary Clinton són deguts al fet que la gent no confia en ella i aquesta idea, quan s’ha instal·lat en l’opinió pública, no hi ha manera de canviar-la”.

En l’organigrama de l’equip de campanya de Trump, Manafort apareix com a mànager de la convenció i reclutador de delegats, però ha acabat per fer-se pràcticament amb la direcció. Ja gestiona un pressupost de 20 milions de dòlars per a publicitat i estratègia de mitjans. I tot això sense desatendre els escrutinis posteriors a les primàries, assegurant-se la fidelitat dels delegats elegits, perquè si el magnat no aconseguia els 1.237 delegats que li atorguen la nominació en la primera votació, en una segona corria el risc que s’organitzés una coalició anti-Trump. Aquest era l’objectiu del seu principal rival, l’ultraconservador Ted Cruz, fins que dimecres passat va llançar la tovallola i va deixar Trump tot sol en la carrera republicana presidencial. La primera meta de Manafort, per tant, està gairebé complerta. Ara queda la més difícil, guanyar la demòcrata Hillary Clinton.

7-V-16, J. Barbeta, lavanguardia

Donald Trump ha ganado la carrera por la nominación contra todo pronóstico periodístico porque prácticamente nadie se tomó en serio el desembarco del magnate en la política. Y ahora la prensa estadounidense, la de mayor prestigio del mundo, se siente avergonzada y se pregunta “dónde hemos fallado”. Que Trump sea el candidato republicano es una decisión democrática inapelable de las bases republicanas, pero el tratamiento frívolo de sus actuaciones, el seguimiento acrítico de sus promesas y, sobre todo, el no haber sido capaz de calibrar la magnitud del fenómeno social que el magnate ha capitalizado a su favor, eso sí se admite que figura en el debe del periodismo.

Euforia entre el público durante un mitin de Donald Trump en el First Niagara Center, en Buffalo (Nueva York), el pasado 18 de abril (AP)

Nate Cohn, también del The New York Times, dice: “Nunca sabremos lo equivocados que estábamos sobre Donald Trump”. En su opinión, se debe a una suma de factores, pero da especial importancia al hecho de subestimar al magnate desde el principio: “Lo descartamos –dice– porque estábamos convencidos de que los votantes nunca nominarían a una estrella de los reality shows para presidente, y mucho menos un provocador con posiciones políticas iconoclastas”.

La subestimación del candidato fue lo que llevó al Huffington Post a negarse a informar de la campaña del magnate en la sección política. “Es un espectáculo y no vamos a morder el anzuelo –dijo entonces Ryan Grim, redactor jefe–; quien esté interesado en saber qué dice The Donald lo encontrará al lado de nuestras historias sobre la familia Kardashian”. Obviamente, el Huffington Post no ha tenido más remedio que rectificar, y con más dolor que el de la digestión del papel que se tragará Milbank. Entre otras cosas, porque Trump había replicado a Arianna Huffington, la fundadora, con una demostración de su maldad: “Es poco atractiva por dentro y por fuera. Entiendo completamente por qué su exmarido la dejó por un hombre”.

El debate surgido en el ámbito periodístico plantea enormes interrogantes. “¿Por qué los periodistas creen que es importante para el público conocer sus conjeturas sobre quién va a ganar?”, preguntan Glenn Greenwald y Zaid Jilani en The Intercept. Otra cuestión es si la desconexión entre la opinión pública y los políticos convencionales no será la misma que la brecha que se observa entre la opinión pública y la opinión publicada. Al fin y al cabo, Donald Trump, por quien nadie apostaba, ha ganado frente a otros 16 candidatos de sólida trayectoria. En cambio, Hillary Clinton, a quien se le pronosticaba una campaña triunfal, no ha conseguido todavía deshacerse de su único rival, Bernie Sanders, un senador de 74 años que se declara socialista y propugna una revolución política.

8-V-16, J. Barbeta, lavanguardia

Leslie Moonves, directivo de la CBS, admitió que “el dominio de Trump en la campaña no es bueno para EE.UU., pero está resultando muy bueno para la CBS”. Curtido en el reality show de gran éxito El aprendiz, Trump siguió liderando las audiencias como candidato, y ese ha sido un factor determinante en la campaña y en su victoria. El magnate ha conseguido una omnipresencia mediática propiciada por su capacidad para generar audiencia televisiva, que, tal como reconoció su asesor, Paul Manafort, forma parte de una estrategia calculada. La CNN no se pierde ni un mitin de Trump. El magnate ha conseguido más tiempo en la televisión que todos sus rivales juntos. Y lo que está en cuestión es el papel de los medios divulgando acríticamente sus mensajes, como meros altavoces. El propio presidente Obama se permitió el viernes interpelar a los periodistas sobre su responsabilidad: “Esto no es un reality show. Se trata de la presidencia de EE.UU., y todos los candidatos deben ser escrutados. Me preocupa que la información se reduzca al espectáculo y el circo. Los votantes tienen derecho a saber si una propuesta es inverosímil o puede provocar una guerra, y si ustedes les informan estoy seguro de que nuestra democracia va a funcionar”.

8-V-16, J. Barbeta, lavanguardia

8-V-16, J. Barbeta, lavanguardia