"El fanal i la clau", Carles Casajoana
Em diu un amic metge que, de vegades, els principals problemes del pacient són visibles a primera vista, sense que calgui cap anàlisi ni exploració. Ja sigui perquè es tracta d'una persona que pesa massa, perquè fuma un cigarret rere l'altre o perquè es nota que fa una vida massa sedentària, no li cal dedicar gaire temps a mirar l'historial mèdic ni conèixer els símptomes per saber la primera recomanació que li ha de fer. Però, curiosament, aquestes persones solen estar disposades a sotmetre's a tota mena de tractaments i a fer tot el que se'ls digui, per car o complicat que els resulti, però no a menjar menys, ni a deixar de fumar o fer una mica d'exercici, que és el que més els convindria per gaudir d'una bona salut.
Em pregunto si a la nostra economia no li passa el mateix amb l'atur. Fa un mes es va publicar un informe de l'OCDE que ens advertia un cop més que, si no millorem el sistema educatiu, és molt difícil que aconseguim augmentar la competitivitat i crear llocs de treball. Aquest informe (http://skills.oecd.org/developskills/documents/Spain_Diagnostic_Report_Espagnol.pdf)ens recorda que hi ha un 20% de joves que ni estudien ni treballen, que hi ha gairebé deu milions d'adults escassament qualificats i amb poca capacitat de llegir i de fer càlculs elementals, i que molts llicenciats universitaris no troben feina perquè s'han graduat en matèries que no s'adapten a les demandes del mercat laboral. També observa que tenim nivells molt alts d'abandonament escolar i que invertim molt poc en investigació, i conclou dient que hem de doblar els esforços actuals per assegurar-nos que els joves adquireixen els coneixements necessaris per tenir èxit al mercat de treball.
És a dir, l'informe ens recorda el que tots sabem i ens recomana el que ja sabem que ens convé, com el pacient que sap que ha de deixar de fumar, menjar menys i fer exercici. Tenim el doble d'aturats que la mitjana dels països de la Unió Europea i la majoria dels rànquings internacionals situen el nostre sistema educatiu a la cua d'Europa. Sembla lògic pensar que hi ha un cert grau de correlació entre totes dues coses. Com ha escrit algun cop César Molinas, últims en PISA, primers en atur. Però si algú ens parla de reformar el sistema educatiu fem la mateixa cara d'escepticisme de l'home gras que fa molt temps que ha abandonat tota esperança de perdre pes o ens enfadem com el fumador que notolera que ningú li suggereixi que deixide fumar.
Amb la globalització, les nostres empreses competeixen amb les del món sencer. Com que els costos són més alts aquí que a molts altres llocs, ho hem de compensar amb més capacitat d'innovació i amb una productivitat més alta. A més, si volem que aquí els treballadors es guanyin millor la vida que a la Xina o al Brasil i que conservin els drets socials que tenen, han d'estar més ben preparats, perquè altrament no sortiran mai els comptes. Això vol dir que cal invertir en educació i en investigació. Tothom ho sap. Gairebé tothom ho diu. Però ningú no fa res.
La campanya electoral està a punt de començar. Els partits estan donant a conèixer els programes. A veure si posen de debò la millora de l'educació, la investigació i la competitivitat al centre de les seves propostes, però ho dubto, perquè els resultats no es veurien fins al cap de més de quatre anys, que és el que dura la legislatura, i a ningú li agrada sembrar perquè reculli un altre. No es tracta de fer una nova llei d'educació. Massa, n'hem vist. Tampoc no es tracta de decidir què fem amb les classes de religió. Es tracta d'agafar el toro per les banyes i fer un gran pacte per millorar de debò el sistema educatiu i assegurar a tots els joves una formació sòlida, útil i competitiva.
Amb un 20% d'atur, una societat no és justa i difícilment pot ser democràtica. Sabem que hi ha una part de la població que no trobarà mai una feina digna perquè no està preparada per fer-la. Sabem que hi ha sectors sencers en els quals, sense saber anglès, no hi ha res a fer. Però ¿què fem per resoldre-ho? Discutim reformes laborals inacabables i intentem enganyar-nos amb xifres que anuncien petites millores de l'ocupació -benvingudes siguin- o amb propostes inviables com abaixar l'edat de jubilació, assegurar a tothom un sou amb càrrec a l'erari públic o repartir la feina perquè n'hi hagi per a tothom, com si fos possible repartir-se la feina amb algú que no la sap fer.
És a dir, si fa no fa actuem com aquell senyor del vell acudit que està buscant una clau sota un fanal, a la nit, i arriba una altra persona i es posa a ajudar-lo i, com que la clau no apareix, li pregunta si l'ha perdut allí. L'home admet que no, que l'ha perdut en un altre lloc. ¿I per què la busca sota el fanal, doncs? Perquè sota el fanal hi ha més llum. Doncs nosaltres, igual.
24-X-15, Carles Casajoana, lavanguardia