BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Oblidar Onkalo", Jordi Graupera

Into eternity (trailer youtube 2') és un documental sobre un cementiri nuclear anomenat Onkalo (forat, amagatall) que el Govern de Finlàndia està construint a l’illa l’Okiluoto. La gràcia d’Onkalo, i per tant del documental, és que a diferència d’altres cementiris nuclears, aquest ha de ser per sempre. O, com a mínim, per d’aquí a 100.000 anys, que és el temps que dura la radioactivitat dels detritus nuclears que ha d’emmagatzemar.

Fins ara els cementiris nuclears es construïen amb l’esperança que tard o d’hora els humans descobriríem una manera de destruir els residus o, fins i tot, de reaprofitar-los. Onkalo parteix de la premissa contrària: mai no aconseguirem fer-ne res d’aquesta merdota radioactiva, i més val que comencem a pensar on posar-la. El documental se centra en les dificultats pràctiques de la construcció d’un emplaçament que ha de durar més que tota la història la humanitat fins avui. Però, esclar, quan parles a 100.000 anys vista els problemes no es limiten a la qualitat dels materials o a la profunditat de la cripta.

Per al disseny d’Onkalo el Govern finès ha comptat amb enginyers i físics nuclears, però també amb teòlegs, antropòlegs i especialistes en simbologia. El problema que han de solucionar aquests humanistes és el següent: com fer que en 100.000 anys ningú no s’hi acosti?

Cal entendre que un cop Onkalo estigui ple, cap a l’any 2100, la idea és segellar-lo per sempre. Però d’aquí a 30.000 anys, qui recordarà que Onkalo conté residus radioactius? ¿I si la humanitat ha estat al caire d’extingir-se i els supervivents són com homes del paleolític? ¿És millor posar senyals de perill per avisar els humans de l’any 45.786 d.C. o és millor ocultar Onkalo per tal que només una humanitat evolucionada pugui accedir-hi? I si cal posar senyals de perill, en quin idioma s’han d’escriure? Amb quina simbologia? I si cal ocultar-ho, quina és la manera més eficaç?

Els dissenyadors d’Onkalo no són gaire optimistes. Compten amb, com a mínim, una glaciació en els propers 100.000 anys. Segons els seus càlculs la cripta està preparada per suportar-ho, però la civilització actual no. Caldrà tornar a començar. Un cop el coneixement s’hagi perdut, quin humà respectarà un senyal de perill sobre una substància que mata però no es pot veure, ni sentir, ni olorar? Fins i tot si els senyals s’entenen bé, la premissa amb la que treballenaOnkalo és que som més curiosos que prudents.

Onkalo parla del pessimisme d’avui més que dels desastres de demà: abans pensàvem en un futur blanc i tecnològic, sense residus, d’homes esvelts que ho solucionen tot, als quals no els cal ni la depilació. Avui assumim un futur brut, una humanitat peluda, primitiva, incapaç d’adaptar-se als canvis climàtics, ni d’obeir cap senyal de perill. Per certificar aquest pessimisme, els dissenyadors de la primera construcció humana amb possibilitats de durar 100.000 anys l’han pensada fins a l’últim detall per tal que caigui immediatament en l’oblit.

3-IX-11, Jordi Graupera, lavanguardia