BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Respostes sense preguntes", Xavier Antich

Ja està. Ja ha passat. Han estat sufi­cients 72 hores i la notícia ha desaparegut dels mitjans per convertir-se en material d'arxiu. I, tot i això, la commoció que ha produït l'assassinat del professor Abel Martínez, a l'IES Joan Fuster, no té precedents en aquest país: mai abans un alumne no havia matat un professor a l'interior d'un centre educatiu. Ja coneixen els fets i és innecessari recordar-los. Tres dies després, l'episodi, des del punt de vista social, informatiu i mediàtic, sembla tancat. Em sap greu, però no ho entenc.

No és només el crim el que pot explicar la comprensible commoció. Allò que el singularitza és que va tenir lloc en un centre educatiu. No sóc l'únic que es va quedar amb tremolor de cames en conèixer la notícia. Ni l'únic que només va tenir pensaments per a la comunitat del Joan Fuster i per als professionals que es deixen la pell cada dia de la seva vida, vacances incloses, per l'educació d'aquest país, des de les criatures que encara ni parlen fins als universitaris. Ni l'únic que es va avergonyir per l'espectacle miserable que van donar alguns mitjans de comunicació assetjant els estudiants del centre, que van haver d'acordonar l'entrada perquè els deixessin en pau, per la reproducció d'imatges del seu dolor que res aportaven des del punt de vista informatiu i per algunes barbaritats que s'han sentit aquests dies, com les de l'incontinent ministre de l'Interior entre d'altres. Durant les primeres hores, molts es van omplir la boca hipòcritament amb la paraula educació encara que ja aleshores podia endevinar-se que l'escopirien abans que el gall cantés tres cops.

En realitat, de seguida es va produir un blindatge del debat que un esdeveniment com aquest hauria d'haver suscitat en un ­país que es consideri seriós. D'una banda, l'explicació mèdica que l'estudiant estava sota els efectes d'un "brot psicòtic", i de l'altra, l'explicació jurídica segons la qual, pel fet de ser menor d'edat, el crim no tindria evidentment recorregut penal, malgrat que algunes veus carronyaires minoritàries ­pretenguessin obrir de forma oportunista un debat estèril, han tallat de soca-rel la ­possibilitat de més preguntes. El fet, així, quedava bloquejat, davant la possibilitat de qualsevol debat, per la seva naturalesa d'"excepcional", assumida acríticament de manera unànime.

I, tanmateix, un brot psicòtic no és una ­reacció momentània d'uns instants d'ofuscació alienada, ja que, com han assenyalat els especialistes en psiquiatria, pot durar setmanes, ni tampoc és un fet irreversible com una catàstrofe natural, ja que hi ha protocols de diagnòstic, tractament i medicació. Les respostes mèdiques i jurí­diques, al meu entendre indiscutibles en aquest cas, no poden impedir de formular certes preguntes. I a falta de respostes clares davant aquestes preguntes no formulades, no sembla inoportú aportar algunes con­sideracions.

Pot ser incòmode, encara que és inexcusable, recordar ara el deteriorament indiscutible, dades en mà, del panorama educatiu al nostre país, especialment en secundària, així com la negligència dels responsables polítics, en tots els nivells de l'Administració, a l'hora d'abordar-lo i de prendre mesures eficaces per resoldre'l. N'hi ha prou amb recordar que l'abandonament escolar en secundària ens situa vergonyosament com a líders en l'àmbit europeu, i que els índexs doblen la mitjana dels països del nostre entorn.

Aquest deteriorament afecta, de manera directa, com saben els professionals de l'educació, l'atenció singularitzada dels casos problemàtics. Les classes en els primers anys de secundària desborden, en moltíssims casos, el límit dels trenta alumnes, impedint així la imprescindible atenció a la diversitat i complexitat dels estudiants. La necessària dedicació individualitzada als escolars, a través de tutories fora de les hores estrictament lectives, s'ha vist reduïda de manera alarmant durant els últims anys a causa de la mesquineria pressupostària de l'Administració, que ha condemnat l'atenció tutorial a la marginalitat i el voluntarisme. El suport professional de psicopedagogs en els centres és gairebé testimonial. La ràtio de psicòlegs en l'atenció primària (4,5 psicòlegs per cada cent mil habitants) és escandalosament inferior a la mitjana europea (18), com han denunciat reiteradament els metges de família. La deriva dels casos problemàtics diagnosticats en els centres a institucions professionals adequades és irresponsablement descurada. En aquest context, que no és especulatiu, sinó quantitatiu i real, és difícil abordar les arrels del problema. No sóc un teòric de l'educació: fa trenta anys que faig classes i m'hi he dedicat profes­sionalment de manera ininterrompuda. Aquestes dades són conegudes per la comunitat educativa que veu, amb alarma creixent, com l'Administració i la societat viuen aquesta situació amb una estranya barreja d'irresponsabilitat i despreocupació.

Ho sento. En aquest país el debat sobre l'educació encara està pendent. A qui li interessa que no es formulin certes preguntes?

27-IV-15, Xavier Antich, lavanguardia