BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Damnatio memoriae", Josep Maria Ruiz Simon

El Senat solia atorgar el títol de pare de la pàtria als emperadors. També tenia el costum de decretar, un cop havien mort, la seva deïficació o apoteosi. Però hi havia excepcions. A vegades, en lloc de reconèixer per decret que el "pater patriae" havia pujat al cel a viure com un déu entre els déus, condemnava oficialment la seva memòria.

Tot i que l'expressió no es feia servir en l'antiguitat, els historiadors anomenen "damnatio memoriae" aquesta decisió senatorial que ordenava l'eliminació sistemàtica de tot vestigi que evoqués l'existència passada del difunt. Un cop condemnada la memòria, es procedia a esborrar-ne el record. Es retiraven les monedes encunyades amb el nom i l'efígie del cèsar maleït, s'arrencaven les inscripcions que parlaven dels seus èxits militars, es mutilava el cap de les seves estàtues i, en alguns casos, s'arribava a esborrar el seu nom dels registres imperials. Hi ha enciclopèdies que afirmen que s'actuava així per preservar la virtut i l'honor que permetien la grandesa de la ciutat. Però, tot i que aquest pogués ser el motiu declarat, el que es buscava era legitimar i consolidar les noves autoritats, que com en el cas del senat en part coincidien amb les velles, per mitjà d'una mena de cordó sanitari que mantingués el poder del nou cèsar allunyat de la font de contaminació que suposava la mala reputació d'un predecessor que, al ulls dels ciutadans, havia ofert una imatge indigna del règim imperial. El mort carregava amb els pecats que sovint havia fet amb la col·laboració o a l'ombra del silenci còmplice d'alguns que encara vivien i ara es mostraven hipòcritament escandalitzats. Fer llenya de l'arbre caigut era una manera, per dir-ho amb dues expressions que aquests dies han fet fortuna, de mirar de deixar anar llast i girar full. Però, evidentment, la "damnatio memoriae" no feia el nou emperador millor que l'anterior. L'any 69, també conegut com el dels quatre emperadors, es va condemnar la memòria no només de l'emperador Otó, sinó també la de Vitel·li, que l'havia succeït. També s'havia condemnat la de Galba, que havia succeït Otó. Però Vespasià, successor de Vitel·li, va fer anul·lar aquesta última condemna. El mateix llast de què havia calgut desprendre's podia servir més endavant per donar estabilitat a la nau.

El sector més il·lustrat de la classe dirigent romana no s'estava de burlar-se en privat de la comèdia de les apoteosis i les condemnes pòstumes que representaven en públic. El senador, banquer i filòsof Sèneca va escriure una invectiva en forma de sàtira, l'Apolocintosi, en què parodiava la idea d'apoteosi i parlava de la transformació del difunt emperador Claudi en carbassa. També va escriure per a Neró, de qui havia estat preceptor i la memòria del qual també va ser condemnada a Sobre la clemència, un espill de prínceps semblant al codi deontològic per a polítics que va redactar no fa gaire un grup d'experts en ètica per encàrrec del Centre d'Estudis Jordi Pujol.

29-VIII-14, Josep Maria Ruiz Simon, lavanguardia