BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Democràcia o cacicada", Enric Juliana

Primer supòsit. La primera volta acaba a Barcelona amb el resultat següent: Xavier Trias (CiU), 22%; Ada Colau (Guanyem Barcelona), 20%; Oriol Amorós (ERC), 19,5%; Alberto Fernández Díaz (PP), 12%; Jaume Collboni (PSC), 11%; Inés Arrimadas (Ciutadans), 9%; Laia Altarriba (CUP), 5%. Atès que ningú no ha aconseguit la meitat més un, s'ha d'anar a una segona volta amb els dos candidats més votats. Xavier Trias i Ada Colau, finalistes. Els altres candidats i partits donaran suport a un dels dos candidats o cridaran a l'abstenció. No tots els seus electors els faran cas, però. A la primera volta s'hauran votat els regidors, en urna separada, i l'alcalde guanyador obtindrà un premi de majoria, per garantir la governabilitat. L'alcalde tindrà un límit de dos mandats. Model italià, vigent des del 1993.

Segon supòsit. L'alcalde l'elegeixen els regidors, però els partits més votats han de passar per una segona volta. Per accedir a aquest ballotage cal traspassar un llindar de vot (11% sobre cens, per exemple). Només CiU, Guanyem Barcelona i ERC aconsegueixen superar el tall. Els altres partits hauran de decidir per qui demanen el vot, prèvia negociació amb els finalistes. PP, PSC, Ciutadans i CUP es poden quedar sense regidors, tot i que és possible que obtinguin representació en algun consell de districte. Model francès per a les grans ciutats.

Tercer supòsit. L'alcalde i el plenari són triats per procediments molt diferents. L'alcalde és escollit de manera directa pels ciutadans, amb un mandat que pot oscil·lar entre els cinc i els deu anys. A la primera volta cal superar el 50%. La segona volta la disputen el primer i el segon. Guanya el més votat, sense necessitat de majoria absoluta. El ple es renova cada quatre anys, mitjançant un sistema d'elecció proporcional obert a tots els partits. L'alcalde és el director de l'administració local i presideix el plenari, sense premi de majoria. Pot ser un alcalde sense filiació, un ciutadà independent, amb el suport inicial d'un partit. Pot ser que les tensions entre l'alcalde i el plenari siguin freqüents. L'alcalde té l'autoritat del vot directe ciutadà i dirigeix la maquinària municipal; els partits expressen el sentir polític de la ciutat i tenen l'última paraula amb l'aprovació del pressupost. Hi haurà conflictes, però ni l'alcalde ni el plenari poden convertir-se en tirans. Hauran de pactar. Xavier Trias podria ser alcalde amb un plenari dominat per les esquerres barcelonines. Model vigent en alguns lands alemanys. (A les ciutats Estat de Berlín, Hamburg i Bremen, l'alcalde és elegit pel plenari, amb majoria absoluta.)

Quart supòsit. Els alcaldes espanyols continuen sent elegits pels regidors, sense indicació directa dels ciutadans. Les llistes de sempre, controlades pels aparells polítics de sempre, excepte els partits que comencen a assajar eleccions primàries. Tot continua igual, amb un únic canvi substantiu: és elegit alcalde, de manera automàtica, el cap de llista del partit més votat, que rep un premi de majoria (un determinat nombre de regidors), per impedir la formació d'una majoria alternativa dels altres partits. Una solució restauracionista: els regidors que ens ha tret el malestar social ens els retorna el Ministeri de la Governació.

Aquesta pot ser la proposta que a hores d'ara amaga el Partit Popular, inquiet davant el previsible auge del rupturisme a les grans ciutats, fenòmen anunciat per la irrupció del Podemos-Podem en les recents eleccions europees. El bipartidisme ha quedat tocat, i les eleccions municipals i autonòmiques del maig del 2015 s'acosten amb aromes del 1931. A Catalunya també; especialment a Catalunya. Cánovas buscarà l'acord de Sagasta -Sagasta/Sánchez o Sagasta/Madina-, i és possible que el trobi, ja que el Partit Socialista tem veure's desbordat. Quan el Govern espanyol mostri les seves cartes, veurem si es pretén donar més protagonisme als ciutadans o tornar a l'estatut municipal de José Calvo Sotelo, amb un dic de contenció que salvi Rita Barberá i Xavier García Albiol, entre d'altres.

2-VII-14, Enric Juliana, lavanguardia