BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Sense harakiri és impossible", Xavier Roig

> sistema i procés electorals <

Interessant l’entrevista al senyor Luis Garicano que va publicar l’ARA dilluns passat. Sobre el procés d’independència, diu: “No hi ha cap raó per pensar que Catalunya si fos independent tindria més ganes de fer els canvis necessaris que si segueix a Espanya”. El senyor Garicano la clava. El procés que hem iniciat ha estat rebut per la majoria de polítics amb mandra. I la manca total de voluntat de regeneració s’evidencia en la llei electoral i el procés que està seguint. N’estic una mica fatigat, però la responsabilitat com a columnista m’obliga a fer un esforç per continuar denunciant l’absolut corporativisme dels nostres diputats.

De sistemes electorals n’hi ha bastants. Que funcionin relativament bé, pocs. Els més eficients són aquells en què el diputat està directament lligat a un bocí de territori. La responsabilitat esdevé clara. Tot el que succeeix al districte electoral implica el diputat -ho vulgui o no-. Un diputat amb oficina oberta al seu districte per donar resposta i promoure les iniciatives que li proposi l’elector. I el més important: el diputat no pot escoltar més el seu partit que el seu districte; altrament, la propera vegada no sortirà elegit. No sóc expert en sistemes electorals, però aquest tipus de representació és el que regeix als països més ben endreçats. Com s’escull aquest diputat és una altra història: vot majoritari, dues voltes, etc. Però el principi roman clar: un bocí de territori a cura d’un únic diputat que n’és responsable. Tants diputats com districtes electorals.

Intueixo que els diputats del Parlament de Catalunya s’oposen a aquest tipus de representació. Ells han estat elegits pels mèrits que han fet al partit, i no per l’eficàcia demostrada davant l’elector. Proposen el sistema l’anomenat “de llistes obertes”. Un parany malèvol. Davant d’una llista proposada pel partit, l’elector marca els noms que vol. Però si hi reflexionen, veuran que la majoria de gent marcarà els candidats coneguts per les notícies, etc. I com que tothom marcarà els mateixos (uns quants), la resta d’escons s’acabaran d’omplir amb els diputats no marcats que vénen darrere per cobrir la proporcionalitat que correspon a aquell partit per nombre de vots. Les llistes obertes no són res més que llistes tancades encobertes. Un parany.

Se sol dir que els partits mostren recances a l’hora de canviar el sistema electoral per la por de perdre escons. Però les diferents projeccions donen aproximadament el mateix nombre de diputats per partit que ara. Al meu entendre, els que tenen por de virar cap a un sistema representatiu per districtes són els diputats existents. Les persones. Perquè si bé el repartiment d’escons per partits romandria bastant similar, no passaria el mateix amb la identitat dels diputats (noms i cognoms), que canviaria radicalment. La majoria dels que ara viuen a Barcelona no sortirien elegits -hi ha molts més diputats que viuen a Barcelona que potencials districtes-. Haurien de migrar cap a un territori per presentar-s’hi o bé haurien de resignar-se a no sortir elegits. El cas és que avui en dia els diputats viuen on volen sense tenir cap obligació territorial.

Com que la llei no està sent feta amb voluntat de regenerar-se, ni de defensar els interessos dels electors, ni de millorar la democràcia, la llei serà dolenta. Se li intueixen dos objectius: mantenir la proporció existent de diputats de cada partit, però també mantenir les mateixes persones -o persones controlades pel partit-. Em temo que aquesta llei pretendrà aplicar la falsa solució que oferien els perfums a l’època de Maria Antonieta: dissimular la pudor com a conseqüència de no haver-se dutxat (per exemple, la xarlotada de primàries barcelonines).

S’hauria d’abordar obertament el problema que una nova llei electoral planteja als diputats actuals. Calen solucions, i pot haver-n’hi. Per exemple, es podria mantenir el seu salari durant una legislatura més, encara que no haguessin sortit elegits -ningú ha dit mai que avançar cap a més democràcia surti de franc-. Per què no? Cal donar solucions als individus, també. Però el que no es pot fer és sacrificar la democràcia per no voler perjudicar els interessos de 135 persones. La trampa que ens preparen els actuals diputats em fa entreveure un país navegant encara en la hispanitat mediocre. Potser independents, però mediocres. Per a mi, l’acte més important de la Transició va tenir lloc el dia que les Corts franquistes van votar la seva dissolució. Aquells procuradors van assumir que el seu temps ja havia passat. No augura res bo que, en democràcia, Catalunya no sigui capaç de fer una cosa similar.

4-IV-14, Xavier Roig, ara