"El post(nacionalisme)", Jordi Graupera
A falta d’una expressió millor, en diré postnacionalisme. Ja sé que la paraula nacionalisme té molts significats. Mira-ho a la Viquipèdia, fins i tot n’hi ha d’idiota i d’intel·ligent. La varietat de possibles encarnacions del nacionalisme fa que, sovint, quan es discuteix si tal o pasqual és o no és nacionalista sembli que discutim sobre la vigència del diccionari.
En realitat parlem de dissimular. Totes les analogies entre l’independentisme i els nacionalismes destructius es basen en ocultar la mala baba rere l’ambigüitat de la paraula. Si aconsegueixes que en escriure “nacionalisme català” el lector hi vegi nacionalisme serbi ja ho tens. En aquest joc, fins i tot el més tonto toca la carraca per dissimular-se les lleialtats.
Precisament perquè és obvi que les famílies de la via catalana i els llibres de l’Antonio Baños, o la tesi doctoral del Junqueras i la bici d’Herrera, o el Col·lectiu Wilson i les conferències del Martí Anglada, o els manifestos dels jutges catalans explicant que la consulta és legal no s’assemblen en res a la intolerància ni a un genocidi, els perdonavides instal·lats d’aquí i d’allà insisteixen en fernos responsables dels mecanismes psicològics que han causat les massacres dels pobles europeus. No, si té gràcia.
Doncs jo vaig més enllà i, a falta d’una expressió millor, en diré postnacionalisme. No crec que els límits o el contingut de cap nació puguin ser descrits amb precisió, ni que en puguem establir els orígens de manera clara. Ni molt menys crec que es pugui parlar realment d’identitat nacional si no és com a complement de moltes altres identitats col·lectives i individuals que tots tenim amb gran alegria i promiscuïtat. No crec que totes les nacions hagin de tenir un Estat. No crec que hi hagi nacions superiors a d’altres, més enllà dels fets objectius de guanyar o perdre una guerra: contingències. No crec, en definitiva, en cap metafísica nacional.
I tot i que comprenc la utilitat política del nacionalisme –en la retòrica de l’encaix i l’autonomisme, per exemple, contra la uniformització–, el trobo superat, avui. No és per nacionalisme que vull la independència. I és fàcil veure que no sóc l’únic. Ni tan sols part d’una minoria. Veig més gent provant d’aturar el nacionalisme estatal que provant d’afirmar-se. De fet, que la pertinença a la UE sigui tan determinant en les enquestes indica que parlem d’obrir-nos, fins i tot al cost d’acceptar Brussel·les. La teoria dels dos nacionalismes retroalimentantse és un mecanisme de defensa per rentar-se’n les mans i continuar dissimulant les lleialtats.
La convicció motora em sembla que és aquesta: un Estat fet pels habitants de Catalunya té avui més possibilitats d’expressar-ne la pluralitat i la llibertat, de promoure’n el progrés econòmic i cultural, i de relacionar-se civilitzadament amb Espanya, Europa i el món que qualsevol reforma de les avui i demà possibles a l’Estat espanyol. A falta d’una expressió millor, en diré postnacionalisme.
22-II-14, Jordi Graupera, lavanguardia