BARCELONA RADICAL
radicalparty

"Arthur Koestler i el seu ’exit’", Luis Racionero

Vaig estar indagant a Londres sobre la societat d’eutanàsia Exit, per encàrrec d’un amic previsor que no troba sucursal a Espanya de tan polèmica institució. El tema de la bona mort ha estat posat sobre la taula pels excessos de la tecnologia mèdica. A Orient mor tanta gent a una edat que per a nosaltres és la flor de l’edat, que fins i tot els cadàvers apareixen en espais públics, com un parc, una andana d’estació o una vorera. Suposo que en aquests països el valor de la mort és diferent i que no sorgirien polèmiques sobre el dret a aturar la vida quan la mort s’ha presentat ja en forma d’un procés degeneratiu irreversible. I no només la polèmica seria diferent per la familiaritatambla mort sinó, sobretot, per la creença en el que passa després i sobre l’actitud de les instàncies sobrenaturals que se suposa que confereixen la vida.

A Orient es practica la meditació o introspecció psíquica en diverses formes, algunes d’elles pretenen arribar a separar la consciència del cos, de manera que la consciència d’una persona –que ells anomenen com una cosa semblant a la nostra ànima– se’n va del cos i vaga per l’espai, i fins i tot pel temps, fora d’ell. Quan torna a entrar-hi, el meditador desperta del tràngol; si no hi torna, d’això se’n diu mort: un cos que s’ha quedat sense consciència, un ordinador sense programa, un televisor sense senyal. De fet, alguns savis pretenen el fet d’haver escollit ells mateixos el moment de la seva mort, posant-se en estat de meditació mahasamadhi i no tornant al cos. Què és el que se’n va: la consciència, l’ànima, l’esperit, l’élan vital? I si això, sigui el que sigui, se’n va, segueix enter fora del cos?

Aquestes són qüestions que cada religió respon a la seva manera: l’islam, ambel paradís; els germànics, ambelWalhalla; els cristians, ambel cel, el purgatori i l’infern; els hinduistes i budistes, amb la reencarnació; els egipcis, ambla momificació. Fa anys, als Estats Units, el doctor Raymond Moody va conduir una sèrie d’enquestes amb persones a les portes de la mort, que havien estat clínicament mortes i després, per la raó que sigui, havien tornat sortint d’estats comatosos i que explicaven trajectòries mentals intrigantment semblants: el túnel, l’àngel, la llum blanca. Potser la fisiologia del cervell en estat terminal produeix aquestes al·lucinacions o és que, realment, hi ha consciència fora del cos, malgrat la seva descomposició? Hi ha al Tibet un llibre del cànon budista mahayana titulat Bard Thodol que pretén explicar al mort l’itinerari de la seva ànima, o la seva consciència, durant els quaranta-nou dies posteriors a la mort. És tracta d’un resum d’al·lucinacions tibetanes, que coincideixenambles recollides per Moody, perquè els cervells són similars aquí i al Tibet?

No ho podem dir encara, no hi ha un experiment crucial que ens permeti contrastar aquestes hipòtesis que cauen fora del paradigma científic vigent. En qualsevol cas, el que m’interessa recalcar és que el judici sobre l’eutanàsia dependrà en gran manera de l’actitud metafísica de qui l’emeti. Si creu en la reencarnació, potser no donarà cap importància a la mort, tant li serà uns dies omesos abans o després, ja que ha de tornar i ho farà bastants vegades abans de cremar tot el karma que ha de purgar per accedir al nirvana.

Si no creu en la reencarnació i és cristià, no li hauria d’importar gens accelerar el seu accés al cel. Si és agnòstic i pensa que no hi ha res després de la mort, lògicament hauria d’intentar prolongar els seus dies a la terra llevat que hagi arribat a l’actitud d’Albert Llanas, a qui, en retreure-se-li que no creia en l’altra vida, va respondre: “En la que no crec és en aquesta”. L’escriptor Arthur Koestler i altres intel·lectuals anglesos van fundar la societat Exit per practicar l’eutanàsia, cosa que va fer el mateix Koestler quan el seu càncer va esdevenir virulent, i ambell es va suïcidar la seva secretària i amant, un succés que va donar lloc a enèrgiques protestes femenines sobre el masclisme, com si la senyora Koestler no l’hagués aguantat i hagués estat la seva secretària perquè així ho va desitjar, de la mateixa manera que es va suïcidar per voluntat pròpia. Ja va passar l’època en què les maharanís es llançaven a la pira funerària del seu espòs, ara ja només ho fan algunes per esnobisme.

Em sembla èticament lògic que un moribund pugui accelerar la seva mort quan s’hagi detectat del cert un procés letal irreversible. Llavors, si aquesta persona està lúcida i demana d’acabar, se la hi hauria d’ajudar. D’aquesta manera, a més, el moribund podria acabar els seus dies a casa, al seu lloc, entre les seves coses, en comptes d’aquestes morts desagradables, eixutes i sense encant a l’hospital, en una UVI, envoltat de cables, endolls i fontaneria. Quina mort millor que la de morir al llit en el qual es va néixer? N’hi ha una de millor: la de Píndar, el poeta dels atletes olímpics, que es va quedar adormit a l’espatlla del seu jove amic a les grades del teatre durant una representació i ja no va despertar.

25-I-14, Luis Racionero, es/lavanguardia