les comparacions sempre són odiables (per exemple, entre el Regne Unit i Espanya)

Al final pot ser que hi hagi divorci o que no n’hi hagi. Però en qualsevol cas, i pel bé dels fills (és a dir, tots els britànics), Londres ha començat a fer els preparatius per a una eventual dissolució de la Unió amb Escòcia. Ja ha informat als mercats financers, sempre susceptibles, que pagarà “fins l’últim penic i en qualsevol circumstància” dels deutes en què incorri el Regne Unit fins al moment mateix que es consumi –si és això el que dicta el destí– la independència.

El Tresor britànic està orgullós de la seva solvència, i del fet que els seus bons amb prou feines paguin interessos (com els nord-americans o els alemanys) perquè es consideren els més segurs del món. I no vol que la inevitable incertesa sobre la relació amb Escòcia d’aquí al referèndum de 18 de setembre alteri aquesta percepció, la seva capacitat d’endeutar-se o el ràting de les capritxoses agències financeres. “Aquesta garantia incondicional ens posa en una posició negociadora molt forta”, ha declarat satisfet el primer ministre escocès, Alex Salmond, que combat la noció que un vot a favor de la sobirania pugui perjudicar econòmicament el país, i acusa Londres de “fomentar la por amb afirmacions sensacionalistes” que es quedaria fora de la Unió Europea, l’OTAN, l’ONU, l’OCDE i totes les grans institucions, i hauria de sol·licitar-hi l’ingrés partint de zero. El seu plantejament és que la realpolitik s’imposarà a l’hora de la veritat, i tant als mercats com als grups supranacionals els convé una Escòcia com més pròspera millor, amb la qual importar i exportar, i on invertir. I les altres coses són pura retòrica, sota pressions del Govern espanyol (pel precedent que podria significar per a Catalunya) i amb la connivència de Brussel·les.

El Tresor, en qualsevol cas, ha deixat clar que, amb independència d’aquesta garantia, negociaria amb una Escòcia independent el repartiment del deute de Gran Bretanya, que actualment suma 1.68 bilions d’euros (un 76% del PIB). Aquesta seria la part més difícil, l’equivalent de quan una parella divideix els béns després de la separació, perquè hi ha criteris molt diversos per determinar la càrrega que haurien d’assumir els escocesos. Un és la població, un altre són les transferències de diners que el Govern central du a terme a Edimburg. El repartiment d’aquest deute determinaria inicialment el crèdit d’Escòcia als mercats internacionals, la seva prima de risc i la seva capacitat per endeutar-se emetent bons. “La impressió generalitzada és que d’entrada hauria de pagar un 1,5% més pels diners del que se li cobra actualment al Regne Unit”, opina l’economista de la BBC Robert Peston.

Tot i que les garanties del Tresor es tradueixen teòricament en el fet que Escòcia podria rentar-se’n les mans a l’hora de pagar el deute britànic, a la pràctica no és així, perquè en aquest cas el país perdria tota la credibilitat com a creditor i no estaria en condicions de negociar amb Londres dues qüestions de gran importància: el petroli del mar del Nord i la conservació de la lliura esterlina com a moneda i del Banc d’Anglaterra com a garant monetari. Londres diria, lògicament, que cal estar a les verdes i a les madures: si es divideixen els béns cal dividir també els deutes. A part del percentatge del deute que correspon a Escòcia, altres aspectes essencials de la negociació –si triomfés la independència– serien el termini i l’interès per pagar-lo. “El Tresor britànic es convertiria en creditor del nou Tresor escocès, i partim de la base que disposaria de catorze anys i mig per pagar-la, que és la mitjana del termini en què maduraran els bons que actualment té emesos el Regne Unit als mercats internacionals. I l’interès hauria de ser més alt que l’interès que nosaltres paguem actualment, perquè es tracta d’un país més petit sense antecedents fiscals”, assenyala el Ministeri d’Economia.

14-I-14, R. Ramos, lavanguardia

“España debería seguir el ejemplo del Reino Unido”, canal Bloomberg