"Malayagate", Pilar Rahola
Després de tant soroll, finalment hi ha sentència del cas Malaya. I no sé si la sorpresa ha estat majúscula, o si s’ha complert el mantra popular que als lladres de guant blanc no els cau el mateix pes de la llei que als robagallines. La sentència ha reduït a la meitat les penes que demanava la fiscalia per als casos més flagrants, com ara Roca, el cervell de la trama, i els dos exalcaldes, Julián Muñoz i Marisol Yagüe. A Roca li demanaven 30 i surt amb 11, a Muñoz deu, i li cauen dos, i a Yagüe sis anys, malgrat que la fiscalia en demanava 16.
I, per reblar el clau, un terç dels acusats, alguns amb nom sonor, han quedat absolts. Es tanca, doncs, el cas de corrupció més productiu i vergonyós dels anys del disbarat urbanístic. La qüestió és si es tanca bé o si, com asseguren els que han seguit les 199 sessions i els 4.000 folis, el cas no ha disparat cap a dalt i ha deixat fora de focus la part de la trama que escapava de l’estricta esfera de Marbella.
En tot cas, hi ha sentència per al cas Malaya. Amb ell s’arxiva una dècada de corrupció generalitzada on el totxo era el patriarca de la llei i passava per sobre de paisatges, qüestions mediambientals, interessos públics i tot allò que no significava omplir les butxaques dels signants dels projectes. Va ser una trama grollera, a l’estil del Jesús Gil que va inspirar el lladronici, gestada a les cantonades d’una ambició econòmica tan assedegada, com desmesurat era el desvergonyiment. Va ser així com els antics cambrers es van convertir en milionaris i van enamorar dives de la cobla, i els Roca van pastar fortunes tan excessives, com vistoses eren les seves declaracions de renda. Perquè cal recordar que l’home que tenia un heliport, acumulava quadres valuosos que col·locava als lavabos, i fins i tot es permetia tenir una quadrilla de cavalls de pura sang, mai no va aixecar l’interès de l’agència tributària: renda negativa.
I és aquí on dol la criatura perquè, més enllà dels descarats xèrifs d’aquest salvatge oest de Marbella, el que va passar durant anys a Marbella, va passar perquè uns van aplaudir, d’altres van consentir, la majoria van votar i tots van callar. I perquè els controls lògics de la democràcia van fallar l’un darrere l’altre, com si fossin les dissortades cartes d’una partida delirant.
On era la Junta d’Andalusia mentre Roca feia literalment el que li donava la gana? I els periodistes, jutges, policies i professionals de tot tipus convidats a les ostentoses festes que es donaven als seus hotels? Va ser un silenci sorollós, com sorollosa va ser la inapetència de la Junta a actuar seriosament. Si hi va haver robatori generalitzat a Marbella és perquè es va permetre, i perquè els que els van votar massivament, van decidir mirar a una altra banda i gaudir de les mels de l’època. És la crònica de la fallida sistèmica de tota una societat. Rònega, descarada i durant anys impune.
6-X-13, Pilar Rahola, lavanguardia