"Déjà vu", Quim Monzó

La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha carregat un cop més contra la Lomce. Aquest cop ha dit que si s’acaba aplicant tal com està redactada ara, “en cinc anys pot desaparèixer de les aules la història de Catalunya i de les comarques”. En entrevistes a diverses emissores de ràdio, ha dit també que “la Generalitat no aplicarà la llei Wert perquè va en contra de l’Estatut, ja que preveu la segregació dels alumnes en funció de la llengua”, la qual cosa és una incongruència per part seva: primer diu que, si s’acaba aplicant, la història de Catalunya desapareixerà de les aules i, tot seguit, diu que no s’aplicarà. ¿En què quedem? ¿S’aplicarà o no?

Tots aquests deliris de Wert –i de Rajoy, que és qui els hi permet– són música coneguda. Quan jo era nen i anava a l’escola, m’ensenyaven que vivíem en un lloc anomenat Región Nordeste. Això és el que ens ensenyaven. Hi havia una Región Nordeste, formada per les províncies de Girona, Barcelona i Tarragona. I punt. ¿I Lleida? Doncs Lleida no era part de Catalunya. L’havien col·locada en una altra región, junt amb Osca, Saragossa i Terol. Tot amb el beneplàcit dels leridanistas, un grup ideològic nascut amb l’arribada de Franco, que propugnava que Lleida no tenia gaire a veure amb la resta de Catalunya i sí amb l’Aragó. Es van dedicar a fomentar el recel cap a Barcelona, però també cap a les altres dues províncies de la región. L’ínclit Porcioles –president de la Diputació de Lleida molt abans de ser alcalde de Barcelona– va crear el 1942 l’Instituto de Estudios Ilerdenses, amb la finalitat de marcar distàncies amb l’Institut d’Estudis Catalans. La Viquipèdia té una entrada molt interessant – leridanismo–, la lectura de la qual em retorna a la memòria els ensenyaments de la meva infantesa: per a aquells pròcers, “la ‘lleidatanitat’ era la manera amb la qual els lleidatans expressaven la seva espanyolitat”. L’entrada aplega unes quantes perles. Una: “Lérida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán” (Eduardo Aunós, 1948). Dues: “Es forzoso llegar a la conclusión de que Lérida no es catalana ni aragonesa. Lérida es leridana” (Antonio Hernández Palmés, 1963). Els llibres de text on apareixien aquelles fantasmagòriques divisions territorials els van retirar a mitjans dels anys seixanta, crec.