Espanya cañí -101: un Estat fort, sangonera d’una societat sotmesa

El darrer Salvados de Jordi Évole va ser un retrat precís i sagnant de com n’és de difícil intentar ser un emprenedor a la kafkiana Espanya de la paperassa funcionarial. El que Joan Rosell va batejar com la “tecnoestructura”, aquest exèrcit de càrrecs i carreguets de l’administració que mana més que un ministre. Un dels entrevistats va ser Ramón Iglesias, propietari d’un petit celler de Cadis, que va deixar anar unes quantes veritats ben demolidores. Deia, per exemple: “Bill Gates i Steve Jobs van començar els seus imperis al garatge de casa seva, si a Espanya haguessin intentat el mateix els haurien empaperat”. I aleshores explicava com li havien demanat des d’estudis arqueològics fins a un estudi d’impacte acústic del celler “quan el veí més proper viu a... tres quilòmetres!”. La broma per obrir el seu celler li va costar anys de recorreguts per les conselleries, ajuntament i diputació i un import de 12.000 euros en impostos i taxes, i més de 40.000 euros en informes tècnics, la necessitat i utilitat dels quals eren descriptibles. “La inversió no la recuperaré mai”, va assegurar el mateix Ramón Iglesias.

Estic convençuda que el viacrucis que va denunciar aquest emprenedor andalús és el relat comú de tots els autònoms o pimes que en algun moment han tingut la mala pensada d’iniciar una aventura empresarial.