els espanyols i el coneixement d’idiomes: tenim un problema!
Buscar una persona que faci més de deu anys que estudia anglès i que no hagi passat encara del nivell intermedi a Espanya resulta fàcil, perquè en aquesta situació es troba una bona part de la població adulta. És el cas de Víctor López, de 40 anys, o d’Isabel Martínez, de 32, o Tomás Zamorano, de 47, o… L’enumeració continuaria fins a assolir el 45% de la població espanyola d’entre 18 i 65 anys que admet que té coneixements de la llengua de Shakespeare (49,7% dels adults), segons l’enquesta Activitats d’Aprenentatge de la Població Adulta 2011, publicada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Només el 20% d’aquesta meitat de població adulta que ha estudiat anglès assegura que té un nivell avançat. I això no implica, com reconeixen els experts, que puguin tenir un domini clar de la llengua. Una cosa és defensar-se amb l’anglès durant les vacances i una altra de molt diferent poder treballar en aquesta llengua.
Però, quin problema tenen els espanyols adults amb l’idioma dels britànics? L’edat és un impediment, la falta de constància, el fosc desig de no aprendre’l malgrat ser conscients que és un requisit gairebé imprescindible per trobar feina?... Res d’això, asseguren els experts. Ningú no s’ha de culpabilitzar, almenys, no del tot, ja que ni són ximples, ni tenen el cervell atrofiat, ni tampoc el sentit de l’oïda. Senzillament, la base educativa és molt deficient, massa centrada en la part gramatical (no excessivament difícil si es compara amb el castellà), molt de vocabulari i poc treball en les habilitats comunicatives orals i en la pronunciació (el principal problema de la llengua britànica). Resultat, domini més o menys clar de la lectura en anglès, però arribat el moment de parlar, dues frases a tot estirar i al més pur estil de Tarzan... frustrant!
Així ho explica Helena Cecilia Kurçab, que al seu llibre You can do it! (Ed. Loquenoexiste), intenta descarregar la majoria d’espanyols adults d’aquesta sensació de fracàs perpetu per no poder mantenir una conversa en condicions en anglès. Kurçab insisteix que la base excessivament formal de l’educació rebuda, molt dirigida a escriure i llegir (de fet, en aquestes habilitats els espanyols sobresurten) és la causa de les dificultats per superar aquest esglaó que hi ha entre el nivell intermedi i l’avançat, que permet la comunicació. Durant molts anys, els espanyols han après l’anglès utilitzant els “maons” espanyols; és a dir, amb la base de la llengua espanyola: en anglès es pronuncien tretze vocals, assenyala, però la majoria dels espanyols només treballen amb cinc. Per això, l’oient no l’entén, la comunicació és impossible. El resultat? L’espanyol calla acomplexat. “És com si anés a una reunió d’executius vestit amb una roba que li quedés malament, la jaqueta grossa, els pantalons curts... Se sentiria incòmode”, assenyala aquesta professora d’anglès en el seu llibre.
Kurçab creu, tanmateix, que els adults que “de debò vulguin parlar en anglès” ho aconseguiran. Això sí, han de tenir clar quin és el seu objectiu (“si el pots imaginar, el pots aconseguir”) i perseguir-lo. Tot i que, aclareix, un dels avantatges que tenen els espanyols és que malgrat la seva baixa autoestima davant l’aprenentatge d’idiomes, tenen una gran motivació. Si no, no s’explica com una persona pot passar-se anys estudiant una llengua sense veure’n resultats. Com s’ha de fer? Aprenent els sons, escoltant tant d’anglès com es pugui i parlant-lo. Amb qui? Doncs encara que sigui amb un mateix. Això sí, en veu alta.
David Lasagabaster, professor titular de la Universitat del País Basc, no té tan clar el tema d’estar motivat. Els seus treballs d’investigació s’han centrat en l’efecte de les actituds lingüístiques i la motivació en l’aprenentatge de llengües, entre altres camps. Lasagabaster, tot i reconèixer els punts febles d’un sistema educatiu tradicional, basat en la gramàtica i que obvia el llenguatge oral, creu que als adults els falta motivació i esforç. “No n’hi ha prou amb anar a classe, cal fer molt més, i no es fa”, assenyala després de participar en el seminari “Aprenentatge a través d’una llengua estrangera”, organitzat pel British Council a la Universitat d’Alcalá de Henares aquesta setmana.
Lasagabaster entén que a l’edat adulta les possibilitats de disposar de temps per “anar més enllà” de les classes setmanals d’anglès són limitades, “però això és una qüestió de voler, de voler de veritat, i ara hi ha molts recursos –canals de televisió en llengua anglesa, de ràdio i innombrables recursos a la xarxa– per facilitar un contacte constant amb l’anglès. La llengua de Shakespeare està al nostre abast sense viatjar, cosa que abans no passava. La pots incorporar en la teva rutina diària. Si de debò vols, n’aprens, però per això hauràs, per exemple, de veure les pel·lícules en anglès... però quantes persones no ho faran al·legant que estan cansats al cap d’un dia de feina? Insisteixo, es pot, però exigeix molt d’esforç, i més encara a un poble, com l’espanyol, que no ha tingut interès en l’aprenentatge d’idiomes fins fa relativament poc temps”.
Chris Dove, responsable del British Council a Catalunya, anglès establert a Espanya des de fa 43 anys, la major part dels quals ensenyant el seu idioma, creu que els adults tenen un greu problema de confiança perquè vénen amb un historial de fracàs que els pesa molt. “Creuen que mai no arribaran a parlar. Saben que tenen una pronunciació viciada, malgrat que alguns tenen més nivell gramatical que molts anglesos. Però jo sempre els dic que sí que es pot. Escolta, escolta i parla. Treballem el que et falta”.
24-II-13, C. López, lavanguardia