"Fora de control", Rafael Nadal

Els governants espanyols i catalans semblen completament fora de joc. Les nostres institucions i els nostres dirigents van a remolc dels esdeveniments i hi responen amb les mans lligades per la seva pròpia corrupció o per la passivitat amb la qual han tolerat la corrupció dels seus correligionaris. Cada dia pren més força la sensació que la situació se’ls està escapant definitivament de les mans, per més que mirin cap a una altra banda i intentin fer veure que no passa res anormal.

Fa temps que les principals organitzacions i institucions de l’Estat –del Tribunal Constitucional al Banc d’Espanya, del Consell General del Poder Judicial a la Corona, passant pel Govern central, els governs autonòmics, els partits polítics, els sindicats i les patronals– han anat quedant bloquejades, desprestigiades o directament sota sospita. Des de fa unes quantes setmanes, el cap de l’Estat i el president del Govern, les dues màximes autoritats espanyoles, estan sotmesos al xantatge dels acusats en els dos principals casos de corrupció política. I quan ja semblava que les coses no podien empitjorar, s’han filtrat operacions rocambolesques que impliquen partits, governs i institucions de manera transversal i que conformen una espiral de descomposició lamentable: a hores d’ara costa saber si encara hi ha algú manant en parcel·les de poder que comencen a semblar fora de control.

El país no es mereix tanta porqueria ni tanta inseguretat: en poc temps hem vist policies que escapen al control dels seus comandaments naturals; unitats especials que no se sap si treballen per a elles mateixes, per a altres ministeris o per a alguns poders ocults; espies pagats amb impostos de tots, que treballen només al servei d’uns quants; jutges estrella que permeten linxaments a partir de dades irrellevants o no provades, que es filtren en ple secret sumarial; jutges que instrueixen sumaris en zones alienes a la seva pròpia jurisdicció i que són censurats o estimulats per les altes instàncies judicials segons si les presumptes irregularitats serveixen una causa política o una altra; partits polítics que espien els seus propis dirigents o els líders rivals a compte dels pressupostos públics; agències de detectius que treballen a la vegada per qui fa els encàrrecs, per les víctimes, per tercers i presumptament també per a organismes oficials.

Per acabar-ho de degradar acabem d’assistir a una subhasta pública de centenars de dossiers obtinguts il·legítimament, que han estat venuts amb èxit si ens atenem al que estem veient darrerament en alguns mitjans de comunicació i en algunes filtracions policials.

Paral·lelament, assistim a una exhibició obscena d’impunitat dels acusats –alguns d’ells confessos– dels principals casos de corrupció (Millet, Bárcenas), que lideraven xarxes de pillatge monstruoses, no només pel volum, sinó perquè es tractava de corrupció recurrent, estructurada i estretament vinculada als principals partits del país. I tot plegat coincideix amb una desconcertant manca de consciència de la classe política, que segueix reaccionant poc, tard i malament.

PP, PSOE i CiU s’han inhibit davant de les xarxes de corrupció dels seus propis aparells organitzatius, i de vegades han protegit directament els seus dirigents corruptes (Gürtel, frau dels ERO d’Andalusia, cas Palau), dificultant les investigacions i impedint que la justícia caigui sobre els culpables. Ni el risc que tot el sistema de partits es col·lapsi, ni la ira popular que s’insinua, ni l’amenaça del populisme emergent no han fet rectificar els grans partits, que insisteixen en els mateixos errors. Tan lamentable és la insensibilitat de CiU quan promou un imputat a vicepresident primer de la Diputació de Barcelona –just l’endemà de la cimera anticorrupció del president Mas–, com la manca de reaccions al PSC sobre les acusacions d’espionatge. Tan patètic resulta el desvergonyiment dels dirigents catalans del PP –els més contundents a l’hora de carregar contra la palla de la corrupció aliena per comptes de condemnar la biga pròpia del finançament il·legal (Naseiro-Gürtel-Bárcenas)–, com l’intent nacionalista d’atribuir tot el que està passant a la lluita contra el sobiranisme. Que l’Estat ha concentrat els seus mitjans més poderosos en la lluita contra la independència és una obvietat, però també ho és la complicitat o la inhibició davant dels casos de corrupció que s’estan descobrint a Catalunya.

La sensació general és que els darrers esdeveniments s’estan produint al marge de les estructures de poder democràtic i que els mateixos dirigents polítics intenten amagar que s’assabenten a posteriori del que està passant i encara amb llacunes enormes. Fa tot l’efecte que ningú mana i que aquest descontrol en la lluita contra la corrupció s’afegeix a la inhibició dels governs espanyol i català en el terreny econòmic i en la lluita contra la crisi. En un cas han perdut el control, en l’altre han dimitit de les seves responsabilitats. Algú pot començar a preguntar-se molt seriosament de què ens serveix tota aquesta superestructura de braços plegats.

Ha arribat l’hora que els governants es dirigeixin formalment a la ciutadania, expliquin tot el que saben i aclareixin si es veuen amb cor de recuperar el control de la situació. En cas contrari, no tenen més opció que reconèixer la seva incapacitat, tirar la tovallola i plegar.

22-II-13, Rafael Nadal, lavanguardia