si l’aigüa és la condició de vida, nosaltres som imbècils (plàstics, però imbècils)
Als oceans hi ha tantes escombraries que fins i tot navegar s’està tornant perillós. A l’última edició de la Vendée Globe, la regata en solitari al voltant del món, de 20 participants, sis van haver d’abandonar en xocar amb un OFNI (objecte flotant no identificat). A causa dels impactes, les embarcacions van perdre la quilla i els tripulants van haver d’abandonar. En particular l’espanyol Javier Bubí Sansó va estar 12 hores en un bot salvavides perquè el seu veler va bolcar i va haver de ser rescatat amb un helicòpter. Joan Vila, que ha participat en quatre regates al voltant del món, fa un parell d’anys va topar amb un OFNI i també va haver de retirar-se.
“El problema és que no aconsegueixes veure aquests objectes perquè floten just sota la superfície. Ni el radar no els detecta. És difícil tenir un registre estadístic però cada vegada hi ha més accidents”, explica a aquest diari.
Una de les amenaces més grans són els contenidors. Es calcula que cada any en cauen uns 10.000 en alta mar, a causa de les tempestes. I, com que són hermètics, poden estar flotant durant diversos mesos. El pànic està servit: parlem d’una caixa d’acer amb un pes de fins a 30 tones.
Segons un informe de la Universitat Politècnica (UPC), les dades vénen a demostrar que “aquests contenidors a la deriva són un risc per a la navegació, ja que en cas d’impacte, és gairebé segura la seva penetració al casc i l’obertura d’una via d’aigua en qualsevol embarcació”. I, quan s’obren i s’enfonsen, també poden deixar residus perillosos i de gran mida (es calcula que un 10% del seu contingut és tòxic).
Els plàstics també representen un perill per a la navegació perquè els materials plàstics poden fer malbé les hèlixs. Un estudi de la Royal Lifeboat Institution va quantificar en un any fins a 200 accidents d’aquest tipus, dels quals l’11% “hauria pogut ser mortal”. “Cal anar amb molt de compte a les regates costaneres, perquè els plàstics també es poden ficar a les pales dels timons”, alerta Joan Vila.
I no només a les costes. El tsunami de Fukushima (Japó) el 2011 va arrossegar cinc milions de tones de deixalles (vaixells, cotxes, electrodomèstics, alguns dels quals continuen flotant) al mig del Pacífic. Jorge Luis Valdés, director del comitè de ciències de l’oceà de la Comissió Inter governamental de la Unesco, recorda que hi ha cinc zones a diferents oceans del planeta on, a causa de l’escassetat de corrents, s’han arribat a formar autèntiques illes de plàstic.
La més coneguda és la que va descobrir Charles Moore a bord del seu catamarà Alguita, amb una extensió de més d’1,4 milions de km2. A més, les escombraries marines no tenen fronteres i s’estenen. Restes d’un contenidor caigut al mar de la Xina el 1992 (uns aneguets grocs de plàstic) van arribar dos anys després fins a Islàndia! Poca cosa es pot fer per limitar els danys causats pels residus flotants una vegada s’han llençat. Per a l’oceanògraf Curtis Ebbesmeyer, el percentatge de recuperació d’objectes a l’àrea del Pacífic amb prou feines arriba al 2%.
Segons Eric Van Sabelle, del Consell Australià d’Investigació, encara que demà mateix deixéssim de llençar escombraries plàstiques als oceans, la concentració d’aquestes masses a l’aigua es continuaria produint en els propers anys.
“Mentre que en les dècades anteriors els problemes de la contaminació marina eren els pesticides o els hidrocarburs, en l’actualitat el perill més gran procedeix del plàstic”, alerta Valdés. Amb el temps, els residus plàstics adquireixen una mida tan reduïda que els peixos els confonen amb el plàncton. Són ells els que, al final, en paguen el preu més alt.
14-II-13, P. Sandri, lavanguardia
