"El silenci dels amics", Pilar Rahola
Diu Isaac Rosa a Eldiario.es: “Díaz Ferrán ha estat el julivert de moltes de les salses més podrides dels últims anys”, i ens parla dels seus embolics a Caja Madrid, on va ser conseller; del finançament del PP madrileny via Fundescam; dels milionaris crèdits amb Bankia; de les seves grans caceres i safaris amb noms d’alt nivell dels qui els agrada la sang; de les seves estretíssimes relacions amb Esperanza Aguirre… Durant un llarg temps l’actual habitant de la presó de Soto del Real va ser l’empresari model que capitanejava els destins d’una CEOE que veia en ell el gran virtuós empresarial. Era l’època en què els polítics l’adoraven i els seguidors del PP es barallaven per ser el seu amic. En aquelles èpoques daurades donava lliçons de política econòmica i picava els ciutadans amb la famosa idea del “treballin més i guanyin menys”. Acumulava empreses, gestionava actius i movia capitals amb desimboltura, i era tanta la seva alegria que va començar a permetre’s liquidar el que tocava. Sonada va ser la seva decisió de deixar a terra milers de passatgers quan va liquidar Air Comet a les portes de Nadal. Després vindria el gran embolic de Marsans, la derivada del qual és el gruix d’una causa que l’acusa d’haver buidat l’empresa per no haver pagat els creditors.
Aquest model de virtuts empresarials va presentar, segons va informar la Ser, una renda negativa el 2010 i Hisenda es va dignar a tornar-li 2.052 euros amb 47 cèntims. Això dels cèntims és de nota. I això passava quan, segons la mateixa Ser, ja rebia els 100.000 euros mensuals gràcies al pacte secret amb l’empresari Ángel del Cabo i que, segons fonts jurídiques, no constarien en la renda. El resultat fins al moment de tot aquest gran entramat presumptament fraudulent és una operació policial d’altíssim voltatge, uns acusats que sumen 112 milions d’euros de fiança per eludir la presó, i unes empreses que han deixat una reguera de víctimes incalculable. La idea que un tipus com aquest tingués els sants pebrots de presentar una renda negativa, dóna la mesura del sentit moral del personatge. Ni la dissimulació l’emparava. Com que tot està ara als tribunals, caldrà esperar les resolucions pertinents, però alguna cosa és clara: era un empresari model sobretot per als qui aspiren a coronar una carrera de desvergonyiments. El més notable de tot això és el silenci dels seus antany amics de la política, les caceres i la societat del tot Madrid. I entre tots els silencis, clama com cap el de la gran emperadriu de l’època, l’Aguirre de totes les còleres, la mítica Presidenta. Esperanza està més callada que mai, potser perquè tot el seu imperi s’ha ensorrat. Bankia va ser el seu somni bancari, i Díaz Ferrán, el seu empresari model. Vist això amb l’un i amb l’altre, ara s’entén a la perfecció l’autoexili de Doña Esperanza.
9-XII-12, Pilar Rahola, lavanguardia
