"La Brigada Pomorska", Enric Juliana
La cavalleria polonesa és un dels grans mites de la Segona Guerra Mundial. El setembre del 1939, tot just iniciada la invasió alemanya de Polònia, els alts oficials de la Wehrmacht es van trobar amb una sorpresa: els polonesos contraatacaven amb la cavalleria. Amb la cavalleria del segle XIX! Polònia no havia dut a terme la modernització militar d’altres països europeus –el cos de cavalleria era el més reticent– i es trobava en clara inferioritat davant la renovada maquinària de guerra alemanya. (Al cap d’un temps, els soviètics s’encarregarien del cop de gràcia, assassinant milers d’oficials i policies polonesos al bosc de Katyn). Cavalls contra tancs. El 2 de setembre del 1939, l’heroica Brigada Pomorska es va llançar al galop contra els panzer. La unitat va ser aniquilada i els oficials alemanys, molt impressionats, es van convertir en els grans propagandistes de la gesta. Així va néixer la llegenda.
Fa sis anys, quan les coses no estaven tan malament i hi havia menys risc que el diable s’apoderés de les metàfores, em vaig atrevir a fer servir la imatge de la Brigada Pomorska per il·lustrar el comportament de les forces polítiques i econòmiques catalanes en els dos episodis clau de la legislatura Maragall-Zapatero (2003-2006): la reforma de l’Estatut i l’opa de Gas Natural a Endesa. L’intent d’ampliació de l’autonomia catalana amb biaixos confederals i el no menys ambiciós propòsit de concentrar a Barcelona el principal pol energètic espanyol. “La Brigada Pomorska” és un els capítols de La rectificació, assaig que vaig tenir l’honor de compartir amb Lluís Bassets, Albert Branchadell, Josep Maria Fradera, Antoni Puigverd i Ferran Sáez Mateu. Un llibre amb punts de vista molt diferents i fins i tot contraposats, que defensava una major dosi de realisme en la política catalana. Un llibre necessàriament antipàtic en una Catalunya que llavors oscil·lava entre el somni, la desafecció, l’hedonisme i la sàtira. (Avui es mou entre el somni, la desafecció, la sàtira i la ràbia davant la crisi).
DPer als qui hem heretat de la vella cultura política un cert respecte litúrgic per la relació de forces, la història de la Brigada Pomorska és una metàfora excel·lent dels desastres que es poden derivar d’un excés de voluntarisme. En la confluència de l’Estatut amb l’opa d’Endesa (confluència no desitjada pels promotors de la segona iniciativa), sembla bastant evident que no es van calibrar de manera adequada la fortalesa i l’agressivitat dels centres de poder derivats de la privatització dels antics monopolis públics i de la fenomenal hegemonia política i ideològica del Partit Popular a la capital d’Espanya. Aquell doble envit va ser interpretat ràpidament a Madrid com una prova decisiva sobre la capacitat real del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero per a obrir una nova etapa a Espanya. Un nou solc. Si fracassava, continuaria sent el president per accident. I va fracassar. Recordo com si fos ahir, el comentari sec d’un excol·laborador de José María Aznar en un restaurant de Madrid: “L’Estatut i l’opa a Endesa; em temo que les dues coses alhora no poden ser”.
EDesprés del cop de ribot al Congrés dels Diputats, l’Estatut va acabar sent perforat per la guerra de guerrilles que l’actual ambaixador d’Espanya a Londres va tenir l’habilitat d’organitzar a l’interior del Tribunal Constitucional davant la mirada atònita de la seva presidenta, María Emilia Casas, una experta en dret laboral que no s’havia imaginat mai estar en una situació tan difícil. L’opa a Endesa va tenir més rebots que una pilota de bàsquet. Abans alemanya que catalana, va acabar sent italiana. La va comprar Enel, una de les principals empreses estatals de la República italiana, després d’haver enemistat ferotgement Angela Merkel amb el president socialista espanyol en vigílies dels temps terribles. Com en una tragèdia grega, els actors principals d’aquell moment tan agitat desconeixien el drama que s’acostava. (El 2005, Gas Natural oferia 21,3 euros per acció; el 2007, Enel va desbaratar l’opa de l’alemanya E.ON i va aconseguir comprar la companyia, en aliança amb el grup Acciona, oferint 40 euros per acció; a finals del 2012, esgotat el miracle espanyol, Endesa cotitza a 16,4).
La imatge de la Brigada Pomorska li va agradar força a Jordi Pujol, sempre interessat en les lliçons de la història. Recordo bé el comentari que va fer (referit al govern tripartit de la Generalitat), amb l’habitual estossec: “Però què es pensaven que és Espanya? Que no la coneixen?” En aquell temps, Pujol va publicar un article a l’ABC en el qual plantejava un pacte: si Espanya reconeix la dimensió nacional de Catalunya, Catalunya haurà de correspondre.
El pacte no va tenir lloc, la crisi va començar a devorar-ho tot i la Brigada Pomorska torna a passar pel cap dels qui creiem que el statu quo espanyol és el veritable guanyador de les darreres eleccions catalanes i no compartim el triomfalisme segons el qual el 25 de novembre va tenir lloc un simple ajust de forces a l’interior del catalanisme. (“Ha perdut el projecte hegemonista del partit dels ‘amos’”, afirma el sempre racionalista Juan Josep López Burniol, autor de la més aguda definició del resultat electoral). Abans de seguir amb els polonesos, però, he d’explicar un secret.
Us he d’explicar la veritat. La llegenda de la Brigada Pomorska és falsa. La cavalleria polonesa no es va llançar mai contra els panzer alemanys. Aquesta romàntica història, àmpliament difosa a l’Europa de la postguerra, va ser fruit de la genial capacitat narrativa d’Indro Montanelli, mestre de periodistes. Les brigades de cavalleria poloneses van entrar en combat contra unitats d’infanteria alemanyes, la lluita va ser home a home, i en el curs d’alguns d’aquests enfrontaments van intervenir forces mecanitzades de la Wehrmatch. Montanelli, que en aquell temps era corresponsal del Corriere della Sera al Bàltic, va veure amb els seus propis ulls les restes de la cavalleria polonesa i va donar crèdit al testimoni interessat dels oficials alemanys. En les seves memòries ( Soltanto un giornalista, conversa amb Tiziana Abate), el vell Montanelli dilueix hàbilment la llegenda. Els polonesos es trobaven en clara inferioritat de forces, però no estaven bojos. Els polonesos sempre han sabut resistir.
9-XII-12, Enric Juliana, lavanguardia
