entrevista a Dieter Nohlen, autoritat mundial en sistemes electorals
Dieter Nohlen, que va assessorar els redactors de la Constitució espanyola. Sóc constitucionalista emèrit de la Universitat de Heidelberg i he assessorat els constituents de diverses democràcies joves. Vaig néixer a Oberhausen. Casat: tinc quatre fills i sis néts. Sóc protestant en la línia de Max Weber. Qui només coneix el seu propi país no el coneix.
Nohlen explica el sistema electoral alemany –“complex fins i tot per als alemanys”– a Acció per la Democràcia amb els germans Grau com a agitadors. No gosaré donar-ho aquí per explicat, però sí que es pot constatar que hi ha ciutadans organitzats per tornar legitimitat al nostre sistema. Nohlen explica off the record l’Europa d’avui: Merkel té el 80 per cent dels alemanys al darrere i la taxa d’atur més baixa de la seva història. L’oposició socialdemòcrata ja només aspira a repetir coalició amb ella. S´han cansat de donar-nos subvencions, però no de dominar la UE. Només ens queda demostrar-los que, si volem i ens organitzem, podem ser tan eficients com ells.
Avui acusen el nostre sistema electoral d’afavorir “elits extractives” que controlen els partits, elaboren les seves llistes i espremen després els nostres pressupostos.
Tant de bo canviant simplement la llei Electoral pogués impedir l’abús d’aquestes “elits extractives”! Però un país no es pot regenerar reformant només el sistema electoral.
Pensar que pots posar fi a la corrupció i els defectes de tot un país només amb la reforma de la llei Electoral és com creure que pots redreçar el rumb errat d’un transatlàntic posant-li un petit motor forabord.
Purguem tres bombolles en una: immobiliària, d’infraestructures, i de caixes. En totes tres van coadjuvar els partits.
Aquestes bombolles són conseqüència de deficiències en la seva cultura democràtica i no només del sistema electoral. Hi ha països honestos i eficients i d’altres de disfuncionals i corruptes que tenen el mateix sistema electoral. La diferència rau en la cultura.
Llavors què hauríem de millorar?
Potser s’ha de preguntar per la democràcia o la falta de democràcia interna dels seus partits, però sobretot si aquesta deficiència reflecteix la mentalitat dels ciutadans.
Com la reflecteixen?
No parlo del debat mediàtic en què tots són oberts, raonables i políticament correctes, sinó de les conviccions íntimes dels ciutadans. I els seus partits potser respondran en el seu funcionament a la convicció generalitzada que res no funciona aquí sense un líder únic amb poder total.
Sense líder no hi ha causa.
Però no per un simple afany d’ordre. No es busca aquí un líder per obeir-lo, sinó que l’obeeixen per tenir un responsable que criticar i a qui descarregar les culpes pròpies. Potser tenen una cultura política addicta a la crítica i al·lèrgica a l’autocrítica.
Per què?
Perquè es confia en el poder unipersonal sobretot per salvaguardar la pròpia infal·libilitat. Com que en la seva cultura no cap admetre errors propis, necessiten un líder en cada moment perquè carregui amb les culpes. Així, el principi de poder no descansa sobre les responsabilitats compartides, com en democràcies madures i avançades, sinó sobre la negació dels errors propis.
Aquí han fet fallida caixes, sobren aeroports i alguns AVE, i l’atur ens ofega, però ningú no ha admès cap error.
Perquè no forma part de la seva cultura política admetre errors: potser es creu amb massa passió i emoció la part de raó que un té sense admetre amb més fredor la que també tenen els altres.
Però falla el sistema financer, econòmic, institucional i territorial, i se’n qüestiona la legitimitat i representativitat.
Per començar, admeti que les institucions existents tenen un avantatge sobre les suposadament millors que sorgirien d’una reforma: cada dia se sotmeten a la prova empírica de la realitat, mentre que les que les substituirien només són un projecte.
Un sòlid argument popperià.
I després reconeguem també que el sistema que va néixer amb la Constitució ha assolit grans èxits aquests anys. Vaig tenir l’oportunitat d’assessorar-ne –recordo que amb Maurice Duverger– els redactors.
Però què ha fallat?
El Senat és un desastre. I l’estructura territorial està clar que ja no funciona.
Prou.
Perquè es va optar per la concessió i no pel realisme! La qüestió territorial tenia solució llavors, però avui, amb un cúmul d’interessos creats, serà molt difícil.
Es buscava estabilitat abans que res.
La dreta –Fraga en especial– volia un sistema majoritari a l’anglesa, i l’esquerra, un de proporcional. El fet que un diputat respongui davant la seva circumscripció no era llavors una reivindicació d’esquerres.
Han passat molts anys.
I recordi la tradició caciquista. Descentralitzar i territorialitzar el poder també pot portar a deixar-lo en mans dels rics de cada poble i potenciar-ne el clientelisme i la capacitat de comprar i influir en el vot.
Hi haurà sistemes menys dolents.
Tots tenen avantatges i inconvenients. Depèn de cada cultura i cada mentalitat. Les llistes obertes, per exemple, deixen sense poder les cúpules dels partits, tant, que el parlament i després el país es tornen ingovernables. El risc és que cada diputat cregui que ell és l’únic que aconsegueix els vots i que ignori el seu partit, quan el parlamentarisme és abans que res obediència.
Aquí s’elogia el “sistema alemany”, i fins i tot el PSC el proposa.
Bé, jo diria que no funciona malament a Alemanya. Però sobretot, no digui que és mixt! El sistema electoral alemany és només proporcional!
L’hi prometo: no és mixt!
L’alemany té dos vots: un tria un diputat en cada un dels 299 –la meitat del Bundestag– districtes entre candidats locals de cada partit, i un altre l’altra meitat entre llistes tancades dels partits. Però la proporcionalitat obtinguda per cada partit es manté.
16-XI-12, Lluís Amiguet, lacontra/lavanguardia