les Comissions Parlamentàries, juguet en mans de la partitocràcia

L'ús amb finalitats partidistes és un dels arguments que s'esgrimeixen contra la creació de comissions d'investigació parlamentàries. I és cert que creen un terreny en el que es perllonguen lluites polítiques sovint alienes als interessos dels ciutadans; no cal oblidar que les majories a la Cambra imposen quins assumptes s'investiguen i fins a on, així com a qui es diu de comparèixer.

El Parlament té la potestat d'investigar qualsevol assumpte d'interès públic que sigui competència de la Generalitat, i cridar a declarar a qui consideri oportú. Des del restabliment de la Cambra, el 1980, s'han dut a terme quinze comissions d'investigació sobre matèries diverses, des de la primera sobre mesures de seguretat de la central nuclear d'Ascó, fins a l'última, en el 2010, sobre les irregularitats en la gestió del Palau de la Música, per la que es va cridar a declarar a Félix Millet i Jordi Montull, responsables confesos del saqueig de l'entitat. Tots dos van comparèixer, acompanyats dels seus advocats, però es van acollir al seu dret constitucional a no declarar. Si haguessin optat per no comparèixer, en aplicació de l'article 502 del codi penal se'ls hagués pogut imputar un delicte de desobediència. Si el que no compareix és una autoritat o un funcionari públic se'l suspèn a més del càrrec de sis mesos a dos anys. I ull amb mentir: el mateix article 502 castiga la mentida dels qui presten testimoniatge, amb presó de sis mesos a un any o multa de 12 a 24 mesos.

Però després de la suposada voluntat d'aclarir incidents o gestions dubtoses, les comissions són un arma política. La comissió del Palau buscava fer perdre els estreps a CiU i alguna cosa similar va ocórrer amb la creada per investigar l'enfonsament del túnel de maniobres de la línia 5 del metro, al seu pas pel Carmel. Van haver-hi pocs resultats tangibles, cap nova dimissió, i alta tensió política. El front principal va ser el suposat cobrament de comissions a canvi de l'adjudicació d'obres públiques, el famós 3% al que es va referir el llavors president Maragall apuntant a CiU, i que ningú va voler dur més enllà.

També tenia objectiu polític la investigació parlamentària sobre la gestió de l'incendi d'Horta de Sant Joan, en el qual van morir cinc bombers d'elit de la Generalitat. Es va posar la cúpula d'ICV en la conselleria d'Interior en la picota, Els diputats no van poder consensuar un relat únic sobre l'incident, però van pactar una bateria de mesures per millorar la coordinació i les condicions de seguretat en l'extinció d'incendis. Aquesta és una altra de les raons a favor de les comissions d'investigació, que poden ser útils per acordar un programa de treball, i mesures per a que no es repeteixin determinades situacions.

La controvèrsia política, el soroll, hi és l'habitual. És qüestionable que les comissions siguin un instrument útil per investigar alguns assumptes i és una evidència que gairebé mai arriben al fons. De vegades, només de vegades, es depuren responsabilitats. Això sí, són compatibles amb la investigació judicial, treballen en plànols diferents.

8-VII-12, S. Hinojosa, lavanguardia