"tertúlies": les comparacions són... il.lustratives

FRANÇA

Cada dia, poc abans de les sis de la tarda -amb possibilitat de repesca passades les deu de la nit-, el periodista Yves Calvi obre el món a la comprensió dels teleespectadors del canal públic France 5 al seu programa C dans l'air (fonèticament: està en l'aire), una de les emissions de debat més reeixides de la televisió francesa. Rigorós i analític, sempre amb la pregunta atinada, Calvi esmicola diàriament des de fa deu anys un tema d'actualitat ajudat per reportatges precisos i un intercanvi d'alt nivell entre quatre especialistes escollits, interrogats també pels internautes. El vell adagi segons el qual escoltant s'aprèn cobra al programa de Calvi tot el seu sentit.

El passat 24 de maig -en una emissió dedicada al pols entre François Hollande i Angela Merkel-, C dans l'air va aconseguir un rècord històric en captar el 13,8% de l'audiència, una mica més d'1,6 milions de teleespectadors. Una gesta aparent, donat el contingut saberut -encara que explicat de forma amena- del programa i la fragmentació del mapa audiovisual, que confirma l'interès dels teleespectadors per aquesta mena d'oferta informativa. Segons un sondeig recent, els debats a ràdio i televisió atreuen al 58% dels francesos.

El programa de Calvi és només una mostra -per ventura la més depurada- d'un model televisiu i radiofònic bastant generalitzat a França caracteritzat per la serietat i el rigor, en el qual la responsabilitat d'analitzar els temes d'actualitat s'atribueix a veus autoritzades. Els periodistes -excepte els especialitzats, generalment en matèria política- deixen habitualment l'espai als experts. El resultat és l'oposat al que en francès es coneix com a "discussions de cafè del Comerç", això és, converses simples on només es repeteixen llocs comuns.

No tot és impecable, no obstant això. Alguns mitjans han assajat en els últims temps importar el model espanyol de tertúlia, en el que uns convidats fixos parlen de tot i de qualsevol cosa. Un recurs fàcil però de pobres resultats que no acaba d'enlairar. Uns altres s'han llançat a jugar la basa de l'espectacle, fitxant a polemistes professionals que busquen la provocació -la màxima expressió de la qual és el periodista Eric Zemmour- o organitzant cara a cares entre editorialistes de diferent signe.

Excepte rares excepcions, el nivell lingüístic és així mateix elevat. Guardonat aquest any amb el premi Richelieu pel seu domini del francès, Yves Calvi -una altra vegada ell!- destaca també en aquest terreny.

USA

El pundit és el més semblat que Estats Units té al tertulià ibèric. La paraula ve de l'hindi i a l'origen significa savi. No és que els pundits americans siguin exactament savis, però són els qui opinen sense fre, creuen influir en la política del país i apareixen a tota hora a les televisions per cable.

El discurs del pundit és particular: prefereix parlar de l'aspecte competitiu de la política -qui puja i baixa en els sondejos, qui ha declarat què- que de la substància. El president Barack Obama, i no només ell, sol lamentar el pes que tenen a Washington.

La bombolla del Washington polític-mediàtic, de fet, no s'entén sense l'aportació dels opinadores professionals, fins al punt que fa uns anys es va encunyar el terme punditocracy per designar el risc que la democràcia es converteixi en una opinocràcia o tertulicràcia.

Les televisions per cable -CNN, Fox News i MSNBC- reflecteixen aquesta evolució. Concebudes com a cadenes d'informació contínua, ara són més aviat cadenes d'opinió contínua, amb una successió de programes en els quals el presentador s'envolta de polemistes que discuteixen sobre les notícies del dia. Òbviament, a les cadenes els resulta més barat contractar a opinadors que finançar periodisme de qualitat.

A diferència d'Espanya, no obstant això, als EUA és poc habitual trobar tertulians que parlin de tots els temes, des de l'esport fins a la crisi financera passant per la política. Aquí és més habitual l'especialització. Temàtica: algunes cadenes, com a CNN, tenen per exemple excel·lents experts en qüestions judicials.

3-VI-12, LL. Uría/M. Bassets, lavanguardia