"Cara i creu del 15M", Pilar Rahola

L'espai del mig tendeix a rebre les batusses dels extrems, i no resulta fàcil habitar en aquest territori inhòspit i solitari. A diferència dels hooligans d'un o un altre costat, que viuen sota la protecció dels paraigües respectius, l'opinió pròpia viu a la intempèrie, i és la més difícil de mantenir. Així passa, per exemple, amb el 15-M, polaritzat entre els que l'aplaudeixen com si haguessin vist a la verge de la Revolució, i els que el rebutgen, com si fos el dimoni. És possible fer una reflexió intermèdia sense que ens caiguin damunt els colèrics rajos dels déus? És possible i necessari, no en va aquest moviment presenta tantes cares com creus, i algunes de les seves bondats inapel·lables es veuen contaminades per maldats també inapel·lables. Així doncs, ni l'aplaudiment acrític d'esquerres espantades que volen monopolitzar el moviment per recuperar la moral perduda, ni la demonització de dretes irredentes, que fan portades on s'estigmatitza als líders juvenils.

No. El 15-M no és del tot dolent, ni del tot bé, però està aquí i s'ha guanyat el seu espai en el debat públic. Aspectes positius: és bo que la indignació ciutadana exploti per la via de la protesta. És bo que hi hagi joves que lluitin per millorar el món. I ho és que repensin la democràcia, i s'impliquin en les injustícies que el sistema propicia. També és bo que empenyin als partits polítics i assenyalin les seves misèries. No hi ha dubte que el sistema democràtic de partits és el més democràtic dels sistemes, perquè en societats complexes no hi ha una altra forma d'interpretar la voluntat popular. Però també és cert que hi ha fórmules més participatives que aquest sistema tancat de partits on tendeixen a promocionar-se els servils i els mediocres, i el blindatge dels quals els preserva dels errors que cometen.

A més, algunes de les propostes dels indignats conformen el tronc central de la millora democràtica i són difícilment discutibles. És, doncs, un moviment que hem de mirar d'aprop. Però també cal posar en evidència algunes creus que el moviment implica. Per exemple, la seva nul·la capacitat autocrítica, que els fa incapaços d'acceptar que l'acampada en plaça Catalunya va degenerar en un autèntic podrimener, o les barbaritats que arriben a escriure a la xarxa, quan se'ls critica. També és problemàtica la seva incapacitat de trencar completament amb els grups violents, i la seva demonització de la policia. I finalment, és un fet que algunes de les propostes que presenten ens portarien a una societat caòtica, més pròpia del revolucionarismo fallit d'altres èpoques que del futur, i ho fan des d'una certa tendència messiànica a creure's la veu del poble. Amb tot, benvinguda la crítica, la reflexió i la protesta. Perquè potser no afinen en les propostes, però tenen raó en la indignació que els mobilitza.

15-V-12, Pilar Rahola, lavanguardia