"Déu salvi la irreverència britànica!", Toni de la Torre

“DISCULPI, EM PERMET SER SARCÀSTIC?”

Aquesta és la gran diferència entre la nostra televisió i la britànica. Que aquí, per ser políticament incorrecte, després cal demanar perdó als ofesos. La tradició televisiva del nostre país no compta amb els mateixos fonaments que la britànica, malgrat que el sentit de l'humor local està carregat de bilis i, en particular, d'excrements (l'humor escatològic és un autèntic tresor de la nostra cultura, un tresor que ofèn als mateixos britànics, que no aconsegueixen entendre com tenim la gosadia de posar un caganer al pessebre). No obstant això, mentre Mr. Bean clavava un cop de cap a la reina d'Anglaterra, al nostre país la mofa d'unes imatges de la infanta Elena emocionada, a Persones humanes, va acabar amb Jordi Pujol demanant disculpes als Borbons.

Des d'aquella època, els nostres canals han seguit fomentant una mena de televisió que té com a objectiu complaure a un elevat nombre d'espectadors i, per sobre de tot, no ofendre a ningú. Les sèries que sorgeixen d'aquesta actitud estan a les antípodes de qualsevol forma de transgressió i beuen, encara, d'una tradició d'humor blanc que té les seves arrels en la sèrie familiar per a tots els públics. La delimitació de l'humor dins de les fronteres del políticament correcte és el gran enemic de la crítica social i la irreverència que porta a plantejaments innovadors. Si encara ningú s'ha atrevit a posar el nostre president copulant amb un porc, és perquè cap dels nostres canals ho emetria. Per això, quan un es troba amb una joia com Black Mirror, no pot fer més que exclamar “Déu salvi a la irreverència britànica!”.

28-IV-12, Toni de la Torre, TVmania/lavanguardia