"Espanya necessita el Pacte de la Modèstia", Enric Juliana

Baqueteada per la crisi, desorientada, Espanya es pregunta com reaccionar davant un ombrívol futur. Enric Juliana, des del 2004 delegat de La Vanguardia a Madrid, perspicaç i agut renovador de la crònica política, proposa en el seu nou llibre abraçar la modèstia. Modesta Espanya (RBA) serà presentat el dijous a Barcelona per José María Lassalle, secretari d'Estat de Cultura, i Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat.

Aquest és el seu tercer llibre en vuit anys, els de l'agitat zapaterisme. Què ha passat?
Els tres llibres tenen un fil conductor: explicar-me a mi mateix, i al lector, la qual cosa hi ha darrere del soroll espanyol. Modesta Espanya corrobora l'anticipat en els anteriors (L'Espanya dels pingüins i La deriva d'Espanya) i intenta traçar una perspectiva.

Cap a on anem?
Europa és el continent que ha aconseguit més altes cotes de civilització i protecció social. Ara, en crisi, no es reconeix en el mirall. Des dels vuitanta, Espanya ha viscut una etapa euforizant, associant per primera vegada democràcia i benestar material. En aquest marc, la reacció inicial davant els primers senyals d'avaria va ser d'incredulitat. Començant pel Govern. Després va arribar la perplexitat, els brots d'ira (el 15-M), i ara hi ha indicis de resignació, malgrat la propera vaga general. En el cicle traumàtic, el següent pas és la depressió, i, després, l'acceptació. Suggereixo que, per evitar la depressió, siguem modests i afinem el principi de realitat.

Hi ha alguna alternativa?
Només la depressió. I el retorn dels fantasmes del passat. Històricament, les grans desgràcies d'Espanya van sorgir de la mala digestió del declivi.

Reivindica al cervantí Caballero del Verde Gabán, paradigma d'esforç, seny, intel·ligència i moderació, enfront del Quixot i el Tenorio.
Aquest és el quid del llibre. La tradició erasmista va tenir el seu lloc en el patrimoni espanyol, encara que no va triomfar. L'espanyol modest -que no pusil·lànime- i oposat a l'ensomni, la bogeria i el cinisme era el Cavaller del Verde Gabán.

Zapatero ha contribuït a portar-nos fins a aquí. Defineixi'l.
És un professional de la política amb un concepte exagerat de si mateix, que no va saber lliurar-se, estant en la Moncloa, del seu fons de quijotismo provincial.

Rajoy hauria de contribuir a treure'ns de la crisi. Defineixi'l.
Un altre professional de la política, més expert i provat que Zapatero, amb un concepte més dissimulat de si mateix, i una mica més allunyat de la matriu provincial.

La sort de tots dos la marca una economia fora de control. Qui està avui al timó?
Ningú. El sistema món ja no obeeix a cap estat major. El greu problema d'Espanya és que fa quinze anys va prendre alegrement l'autopista de Florida: turisme, serveis, cases... Es va atorgar una confiança il·limitada a la creativitat financera. I Espanya és un país solar: sol i sòl. Una font de riquesa que no requereix indústria ni alta tecnologia. Una font de la qual Espanya ha begut fins a la borratxera; fins que el col·lapse financer ha deixat més d'un milió de cases i pisos per vendre... Hi ha poques eines de recuperació; la sortida és la devaluació interior.

Què serà de la classe mitjana?
La gent vol creure en la teoria del parèntesi. També el PP: algun dia tot tornarà a ser com abans. Jo em temo que no. Zapatero va voler creure que sofríem un refredat. I després van venir la grip, la pulmonía, la pneumònia i ara l'hospitalització. Però seguim pensant en un parèntesi. En el culmen del deliri, sectors de l'elit espanyola -de l'elit madrilenya- van considerar la indústria cosa del passat; o dels xinesos... D'altra banda, Espanya és un país de gent sofridora. La seva resiliència és molt elevada. Què ve? Aguant, resistència i una processó de bocs expiatoris. Boc expiatori número u: les autonomies, presentades com a causa de tots els mals.

Vaticina que Catalunya no es separarà d'Espanya.
No veig la independència com una qüestió de fe. Ni crec, ni deixo de creure. Jo apel·lo al principi de realitat. I dic dues coses. Una: que la nacionalitat catalana és ja un fet irreversible, agradi o no a la resta d'Espanya. Dos: el secessionisme sentimental pot acabar sent un costumbrisme excitat. Vàlvula de fuita del català emprenyat. Modificar fronteres en una Europa en greu crisi no és una broma. Què pensen a Berlín d'això? L'obsessió catalana ha de ser Europa. L'Europa real. Catalunya, nacionalitat europea.

Diu que cal reformular l'Estat de les autonomies. Quina asimetria admet Espanya?
Distingim dos plànols. Un és el dels esforços fiscals. No hi ha equitat a Espanya. Aquí estan les tres excepcions: el País Basc i Navarra; Madrid, capital amb poc territori, beneficiada per l'Estat i pel mapa radial, sense obligacions de solidaritat extres; i aquí està l'estatut moral del Sud, sense clàusula de revisió. El principi d'equitat obligaria a revisar tot això, a la llum de l'actual crisi. L'altre plànol és el de la distinció entre nacionalitats i regions que formula la Constitució i que ningú s'ha atrevit a desenvolupar. La solució seria una Espanya d'autonomies asimètriques que no usés la paraula igualtat en va.

Hem sofert una pèrdua d'il·lusió i massa democràtica?
Hi ha esgotament. La representació política està estressada.

En el seu llibre recorre a els mapes, però més sembla un cartògraf temporal que espacial.
Els mapes organitzen el pensament. I m'agrada tenir una idea del que ve.

Hi ha risc de catàstrofe?
El capital humà europeu és molt fort. Europa és forta. Però la catàstrofe no és impossible.

Acaba demanant modèstia als d'a dalt i aguant als d'a baix. Improbable equació...
No és un llibre amb moralina. És una crònica periodística, amb ànim de reflexió. Adverteixo contra la moda que diu que tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Ull. Uns més que uns altres. El petit benestar conquistat pels humils es presenta ja com pecaminós. Ull. La modèstia hauria de ser un pacte polític i moral entre els de dalt i els d'abaix, per sortir del sot. El Pacte de la Modèstia, trenta anys després dels pactes de la Moncloa. No ocorrerà. Però he volgut escriure-ho.

18-III-12, Ll. Moix, lavanguardia