(edit) *Quina poca claretat*, Agustí Colomines
16-10-23, elnacional.cat
No ho entenc. Es veu que el president Aragonès ha convocat per avui, dilluns dia 16, una reunió extraordinària del Govern per analitzar l’informe dels experts sobre l’acord de claredat. En el seu moment, ja em va costar d’admetre que una iniciativa de partit, que ni tan sols té l’aval de Junts i de la CUP, els dos altres grups que van investir-lo president, s’hagués de fer des de la Generalitat. Tant és que aquests experts no hagin cobrat ni un euro de l’erari públic, almenys això diuen, per l’encàrrec. La gratuïtat del “servei” també denota que som un país d’aficionats. Una comissió d’aquesta mena, si realment es volia que confeccionés una proposta amb cara i ulls, havia d’estar dotada de recursos per pagar els acadèmics i els tècnics per la feina feta. Ja els dic jo qui hauria pogut assumir la despesa: la Fundació Irla, que depèn d’Esquerra i té molts diners, ja que es nodreix del finançament que rep el partit de les administracions en les quals té representació parlamentària. La fundació dels republicans hauria estat el marc ideal perquè aquesta comissió treballés i cobrés un encàrrec partidista, que, diguem-ho clar, no se’l creu ningú, llevat dels interessats.
Vostès em diran que el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) era governamental, perquè es va crear mitjançant el decret 113/2013, de 12 de febrer. En realitat ho era més, perquè el CATN va néixer del compromís expressat pel president de la Generalitat d’aleshores, Artur Mas, durant el debat de la seva investidura. En aquell debat, Mas va expressar la voluntat del seu govern de dur a terme en la legislatura que s’encetava “una consulta al poble de Catalunya sobre el futur polític i nacional del país per garantir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural i la supervivència, enfortiment i millora del seu estat de benestar”. L’oferta fou plantejada pel partit del president i va rebre el suport d’Esquerra i de la CUP i inclús de gent dels comuns, que aleshores no gastaven aquest nom. Vull dir que el plantejament era molt diferent. Per començar, perquè el CATN estava presidit per un jurista de prestigi, Carles Viver i Pi-Sunyer (Barcelona, 1949), catedràtic de dret constitucional a la UPF, que entre 1992 i 2001 va ser magistrat del Tribunal Constitucional, del qual va arribar a ser vicepresident. Tan bon punt fou creat el CATN, Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta que volia dissoldre-ho tot, va dir que l’impugnarien davant del Tribunal Constitucional. Finalment, va ser suprimit amb la imposició del 155, l’article constitucional amb el qual PP i PSOE es van carregar l’autonomia catalana.
Que consti que no tinc res en contra del CATN, tot i les crítiques que ja vaig exposar en un article anterior sobre l’excés d’idealisme que desprenien els informes. Només en destaco les diferències amb la comissió d’experts d’ara. Tampoc no tinc res en contra del doctor Marc Sanjaume-Calvet (Barcelona, 1984), que és professor lector de Teoria Política a la UPF i un acadèmic molt competent, format al Canadà al costat del professor Alain-G. Gagnon, però que encara no té ni l’autoritat ni el prestigi per presidir una comissió com aquesta. Gagnon, de qui l’Editorial Afers va publicar un llibre magnífic, Temps d'incertituds. Assajos sobre el federalisme i la diversitat nacional (2012), i que aviat li’n publicarà un altre, Xoc de legitimitats, és partidari de convocar referèndums per resoldre els conflictes nacionals, però ell hi defensaria el federalisme multinacional. Sanjaume-Calvet també ha estat alumne del catedràtic sènior de la UPF, Ferran Requejo (1951), que en altres èpoques defensava un federalisme multinacional com el de Gagnon, si bé va abandonar la idea, decebut i avorrit de l’espanyolisme centralista i jacobí, per passar a propugnar com a solució del conflicte la independència de Catalunya. Ell era un dels quinze membres del CATN.
Per tant, al meu entendre, l’informe del consell acadèmic per a l’acord de claredat neix coix i se’n farà un ús partidista. A més, aquest informe, a diferència dels divuit que va elaborar el CATN, és realment confusionari. Dona l’oportunitat de votar el futur de Catalunya a qui no viu a Catalunya, entre altres barbaritats que planteja. L’informe contempla cinc tipus de referèndum i dues possibles alternatives, però cap consisteix a reclamar que els ciutadans de Catalunya votin en referèndum l’estatus que volen tenir. Només des d’una perspectiva federalista és possible assumir alguna d’aquestes opcions, com ara que tots els ciutadans de l’estat espanyol decideixin en referèndum què pot fer i què no pot fer el poble de Catalunya. Des de l’independentisme, és impossible assumir cap de les fórmules suggerides en aquest informe. Més que claredat, aquest dictamen empeny l’independentisme cap a un túnel fosc, ple d’incerteses, que provoquen més dubtes que una altra cosa. Aboquen al suïcidi. La solució d’Esquerra és menys clara que l'Acta de la Claredat canadenca, que és l’exemple que inspira algunes de les propostes d’acord dissenyades per la comissió.
Des del 23-J, els republicans actuen acomplexats pel protagonisme de Junts i de Carles Puigdemont, que no és que els hagi robat l’escenari, sinó que ha capgirat l’agenda global
La iniciativa canadenca, que es convertí en una llei aprovada pel parlament d’Ottawa l’any 2000, establia, si més no en teoria, les condicions amb què el govern canadenc estava autoritzat a negociar la possible independència d’una província, en cas de victòria dels que n’eren partidaris en un referèndum. Per bé que qui tenia la potestat de determinar la “claredat” del referèndum, del que s’hi preguntaria, era el govern federal, la papereta havia d’incloure “clarament” l’opció a favor de la independència. La proposició partia del fet que el govern del Quebec havia organitzat prèviament dos referèndums per la independència, el segon dels quals, del 1995, va assolir una participació del 93,53% i que l’independentisme va perdre per poques dècimes. Cap dels dos referèndums havia estat autoritzat pel govern canadenc i el Tribunal Suprem del Canadà va considerar-los il·legals. Això no obstant, el govern canadenc va témer que tard o d’hora l’independentisme se’n sortiria. Per això va promoure la llei de claredat, que el parlament quebequès no ha reconegut mai, per entrebancar la secessió i condicionar el dret d’autodeterminació. L’unionisme canadenc volia que tingués els efectes anestèsics que, vista l’evolució de l’independentisme al Quebec, a la fi ha tingut. El mètode que ens proposen els experts catalans tindria els mateixos efectes, perquè va completament i directament en contra del dret d’autodeterminació.
Des de l’abril d’enguany, que és quan va començar a treballar la comissió d’experts, fins avui ha plogut molt. La conjuntura no és la mateixa, sobretot perquè les eleccions municipals i generals han capgirat els equilibris polítics, a Catalunya i a Espanya. Esquerra és actualment més feble que no pas llavors, que és dir molt, perquè la patacada electoral dels republicans ha estat històrica. Mai un partit que ocupa tants càrrecs a la Generalitat, als ajuntaments i a les diputacions no ha tingut un pes polític tan dèbil. A més, des del 23-J, els republicans actuen acomplexats pel protagonisme de Junts i de Carles Puigdemont, que no és que els hagi robat l’escenari, sinó que ha capgirat l’agenda global. En la conferència del 5 de setembre a Brussel·les per fixar les condicions de Junts per a negociar la investidura de Pedro Sánchez, el president Puigdemont no contemplava cap acord de claredat com el que proposa Esquerra, sinó “un compromís històric” per posar les bases de l’autodeterminació de Catalunya. El punt de partida era del reconeixement i el respecte a la legitimitat democràtica de l’independentisme. Per això es reclama, en primer lloc, l’amnistia, perquè és la manera de fer-ho i d’acabar amb la criminalització permanent que n’han fet els principals partits espanyols. L’acord de claredat que presentarà aquest dilluns el president Aragonès és un pas enrere respecte del plantejament de Puigdemont de fa tan sols un mes i escaig. L’informe del Govern, molt lluny de la idea que l’1-O, és la font de legitimitat de la reivindicació autodeterminista, de l’octubrisme, ha quedat superat pel temps i per la política.
