Avinyó (Principat pontifici d’Avinyó), finals de 1384. Fa 639 anys. El cavaller hospitaler Johan Ferrández d’Heredia creava un scriptorium (un estudi de producció i traducció literària, i de reproducció de textos i llibres) exclusivament en llengua aragonesa. La iniciativa de Ferrández posa en relleu dos elements fonamentals per a entendre què va ser i què va significar la llengua aragonesa durant l’edat mitjana. La producció de l'scriptorium d’Avinyó revela que l’aragonès (la llengua materna de Ferrández, nascut a Munébrega, a la Comunidad de Aldeas de Calatayud) tenia un abast territorial molt superior a l’actual i era el sistema lingüístic de la majoria de la societat aragonesa de l’època, i que era una llengua de cultura i de cancelleria al mateix nivell que el català, l’occità, el francès o el castellà.
*quan a l’Aragó es parlava aragonès*, Marc Pons
l’aragonès va ser la llengua de la societat, la cultura i el poder a l’Aragó medieval
Barcelona. Dissabte, 30 de setembre de 2023. elnacional.cat
On es parlava l’aragonès l'any 1000?
L’aragonès és una llengua romànica que va sorgir durant els segles IX i X per l’evolució del llatí vulgar local del Vielho Aragón (les valls pirinenques que gestarien el naixement del comtat, després regne, d’Aragó). Va ser un procés idèntic i simultani en el temps al de la resta de llengües romàniques (el català, l’occità, el francès o el castellà, per citar-ne alguns exemples). Però, a l’inici, va compartir espai amb el protoeusquera. Entre els segles IX i XV, el protoeusquera va ser la llengua d’aquelles contrades rurals que a l’antiguitat havien estat poc o gens llatinitzades, mentre que l’aragonès va esdevenir la llengua de les zones urbanes (profundament llatinitzades sota les urpes de la Lloba Capitolina). L’any 1000, Jaca i Osca —principals nuclis demogràfics de l’Aragó— eren de parla aragonesa; però, en canvi, la comarca de Sos era de llengua euscàrica.
El creixement de la llengua aragonesa
Superada la idea que l’any 1000 era la porta de l’Apocalipsi, l’Església es va llançar a l’evangelització d’Europa. Perquè fins llavors, el cristianisme —religió oficial del poder des del segle IV— no s’havia propagat més enllà dels murs de les ciutats. El món rural era pagà i, superat l’any 1000, el poder aragonès (com la resta de poders europeus) es va llançar a l’evangelització de les zones rurals. I amb l’evangelització es va produir, també, la substitució lingüística. Durant els segles XI i XII, el protoeusquera és substituït per l’aragonès i queda limitat i aïllat a la Ribagorça i a les Cinco Villas. Durant aquells dos segles (XI i XII), la massa de parlants de l'aragonès augmenta notablement, fins a reunir prou contingents per a expandir la llengua més enllà de les fronteres del Vielho Aragón.
L’expansió de la llengua aragonesa a l'Aragó
Alfons el Bataller, oncle patern de Peronella (esposa de Ramon Berenguer IV), va ser el gran impulsor de l’expansió territorial de l’Aragó. Durant el seu regnat (1104-1134), la frontera sud de l’Aragó va saltar l’Ebre, va incorporar Saragossa i Calataiud, i no es va aturar fins a les portes de Terol. En tan sols tres dècades, Alfons el Bataller va duplicar la superfície de l'Aragó, va expulsar bona part dels àrabs dels nous territoris i va impulsar una formidable obra repobladora que transportaria la llengua aragonesa fins a la vall alta del riu Túria. La societat baixmedieval aragonesa tenia tant de vigor que, a diferència del que va passar a València o a Castella, la minoria morisca que havia quedat dins de territori cristià (principalment a les valls dels rius Jalon i Jiloca, i a la vall mitjana del riu Ebre) va adoptar l’aragonès com a llengua pròpia.
L’expansió de la llengua aragonesa més enllà de l’Aragó
Gairebé un segle després de la mort del Bataller i de la unió dinàstica amb el comtat independent de Barcelona, el rei Jaume I va posar la primera pedra de la gran expansió marítima i continental catalana. El 1229 va liderar la conquesta de Mallorca, i en aquella empresa els aragonesos no hi van voler participar. El 1232, en canvi, conclosa la campanya mallorquina, iniciava la conquesta de València, i en aquella empresa els estaments de poder aragonesos sí que hi tindrien un paper destacat. En un polèmic repartiment, que va generar moltes protestes, als aragonesos els van correspondre les comarques interiors del regne de València. Morella, Vinaròs, Castelló, Borriana, Sagunt, València, Xàtiva, Gandia, Alcoi o Dénia serien catalanoparlants. Però Ademús, Xelva, Bunyol, Segorb, Aiora o Énguera serien de llengua aragonesa.
L’última expansió i l’inici de la contracció
Jaume II va saltar el port de Biar i va ocupar i incorporar als seus dominis Alacant, Elx i Oriola (1296). Poc després, saltava el riu Segura (1305) i establia un domini efímer sobre Múrcia i Cartagena. En aquella empresa, també hi van ser presents els aragonesos, de tal manera que a principis del segle XIV, la llengua aragonesa es parlava des de Jaca fins a Múrcia. Seria el moment de màxima expansió de l’aragonès, però també l’inici de la seva contracció. L’aragonès del País Valencià i Múrcia, geogràficament situat en perpendicular a la seva matriu territorial, sobre una estreta franja de territori de més de dos-cents quilòmetres de llarg i menys de trenta d’ample, poc poblada i amb una massa important de població no assimilada (els moriscos valencians), ho tenia molt difícil i va ser allà on va començar la seva regressió.
El retrocés de l’aragonès
Durant els segles XV i XVI, l’aragonès va recular amb força, fins a pràcticament desaparèixer a Múrcia, el País Valencià i a àmplies zones del Baix Aragó i la vall de l’Ebre. Va ser substituït pel castellà. Se’ns ha explicat que en aquell procés hi va tenir molta importància la coronació de la nissaga dels Trastàmara (1412), que va inocular el castellà arreu de la societat aragonesa. Però això és més que discutible. Perquè, durant aquells dos segles, l’aragonès va retrocedir en tots els segments de la població. Des de les elits urbanes de Saragossa, fins als pastors transhumants de la serra d’Albarracín. En tan sols dos segles, va perdre les dues terceres parts del seu territori i la meitat dels seus parlants. A principis del segle XVII, a Munébrega (vila natal de Ferràndez), Calataiud, Terol, Saragossa o Tarassona, l’aragonès havia desaparegut.
Per què el castellà es va menjar l’aragonès?
El castellà és una llengua que, des de l’inici de la seva existència, té una història de mestissatge i un component de pidgin molt acusats. Tot i que és una de les primeres llengües que és normativitzada (Nebrija, 1492), fins al segle XVIII podem parlar de diversos dialectes del castellà, ben diferents els uns dels altres. El castellà oriental (Sòria, Guadalajara, Conca, Albacete), per la seva pròpia naturalesa, que l’inclinava a adoptar expressions de la llengua veïna (com qualsevol altre dialecte del castellà), es va apropar perillosament als dialectes centrals i meridionals de l’aragonès fins a devorar-los. La fonètica —que és una barrera per a neutralitzar aquests fenòmens— no hi va ajudar, perquè l’aragonès, com el castellà, era un sistema del tronc de les llengües iberoromàniques. A diferència del català, que era i és del tronc lingüístic gal·loromànic.
Quina és la situació actual de l’aragonès?
La castellanització imposada pel règim borbònic a partir de l’ocupació del país i de la destrucció de l’edifici polític foral (1707) va contribuir a la reculada de l’aragonès. A principis del segle XIX havia desaparegut de la vall de l’Ebre. I a principis del segle XX, havia quedat reduït al Pirineu. Segons el Seminario Aragonès de Sociolingüística, actualment és la llengua d’unes 50.000 persones, concentrades a les valls altes del Pirineu aragonès, i que representen un 4% del total de la població de l’Aragó. La UNESCO l’ha declarat en perill d’extinció. Però durant l’edat mitjana va ser la llengua de la societat, de la cultura i del poder de l’Aragó. La supervivència i normalització d’aquest importantíssim element de cultura i identitat depèn del poble aragonès; de la seva voluntat i la seva ambició de ressituar el seu país en el mapa d’Europa.