"Morts de gos. La poeta", Gregorio Morán

L'amarga història de Patricia Heras comença com aquests guions d'Hollywood, on els policies menteixen, els ciutadans miren per a un altre costat, els jutges badallen, els carcellers corrompen i els presos esnifan fins a les pólvores de talc. Mentre, la víctima innocent contempla més enllà de la desolació i l'espanto, que s'està “menjant un marró” del que amb prou feines sap gens, tret que acaba d'entrar en l'infern. I que cridar la innocència en una presó és com llegir la Bíblia en un prostíbul; gimnàstica intel·lectual.

Però en les pel·lícules d'Hollywood que tracten històries com la qual li va ocórrer a Patricia Heras a Barcelona sempre apareix, ja ben avançada la cinta, un personatge positiu. Un advocat, un jutge despert, una periodista sagaz, fins i tot un funcionari de presons digne que assumeix “un excés de zel” -des que Talleyrand va instituir el “mai massa zel”, l'excés de zel és d'una radicalitat revolucionària- defensant a l'innocent i traient a poc a poc, seqüència a seqüència, la veritat de la història. És llavors quan la víctima de el “marró”, humiliada i ofesa, recupera la normalitat i els espectadors poden tornar a casa amb la sensació de viure en una societat difícil, però on no cap el pessimisme. Sempre em va impressionar que els contractes dels directors d'Hollywood tinguessin una clàusula sobre els finals de les seves pel·lícules. Els decidien els productors.

Això és el cinema i la història de Patricia Heras és la vida. Aquí no apareix un Gregory Peck que salva a la víctima injustament acusada, sinó al contrari, aquesta és una història sòrdida, de segur que moltes vegades repetida però que té una component que la converteix en singular. La protagonista, amb tota seguretat, era un ser excepcional, sensible, independent, intel·ligent i culta. Potser insegura, però fins a això seria un símptoma de talent. La gent segura és perillosa perquè s'aferra a les certeses, i les certeses, o són mentida o caduquen.

Jo no tenia ni idea de qui era Cindy Lauper, mai l'havia escoltat. Ara ho sé, al meu pesar, gràcies a Patricia Heras. Era una divendres, a principis de febrer de 2006, i entre broma i acudit a Patricia se li va ocórrer que li tallessin el pèl al Cindy Lauper, però passant-se; un cap de dona en daus, cuadradets, entre el dos i zero, amb blanques i negres com el tauler d'escacs, i vestir-se en revoltijo, que es deia antany, amb una malla sota el sostenidor, i a gust i plaure. Si hi ha alguna cosa que afirmen els qui van conèixer a Patricia Heras és que “el vestir-se, la seva aparença, era una manera amb el qual nodria de significat el seu estar al món”.

I es va anar de festa amb el seu amic Alex, i van menjar, van beure, van fumar i van fer tot allò que els venia de gust fins a la matinada, que van agarrar la bicicleta i es van pegar un toba en aquestes zones de la Barcelona-Sud-Mer que un ha d'evitar a certes hores i certes nits. Un incident, gens important; una bretxa en el cap, el noi, i alguns magulladuras ella, això sí, amb molta sang, tanta com per cridar a una ambulància, que va arribar alguna cosa tarda, com sol succeir, i que els va transportar amb un detall afegit de bona criança, permetent-los ficar la bicicleta dins. És important la bicicleta, almenys jo la hi dono en aquesta història, perquè desapareixerà amb menys rastre que la innocència.

Tenen la mala fortuna que els portin a l'Hospital del Mar i aquí dóna començament el malson. Allí coincideixen amb diversos detinguts després dels incidents del desallotjament d'una casa d'okupes a Sant Pere més Baix, i amb els urbans indignats perquè varis dels seus estan ferits. Un d'ells quedarà parapléjico. En la sala d'espera de l'hospital acaben tots sumats. Per ventura una noia amb aquesta pinta no pertany a la mateixa quadrilla d'okupes? El relat que ella mateixa farà de la situació en la qual es veu ficada pertany al gènere de la picardia transcendental. Patricia esperava que li fessin una radiografia per comprovar si el cop havia deixat seqüeles, i acaba emmanillada i sense bicicleta.

El que ve després és molt vulgar, tant com la brutalitat. “De sobte apareix un tipus amb un passamuntanyes tapant-se li cara i càmera en mà em comencen a gravar, dura uns minuts a robar-me l'ànima i quan acaba de filmar-me em dóna per parlar. De nou els explico que tot és un error, que nosaltres hem tingut un accident de bici”. Ja no hi ha bicicleta, ni nit de farra i alegria, ni accident fortuït sinó una culpabilitat per homicidi, imagino que en grau de temptativa. Ja és reu de la justícia, dóna el mateix que ho expliquis en castellà, català o arameo. Estàs perdut. I amb aquesta pinta! “La meva cort de pèl és el més famós de la ciutat. Sembla increïble però em van acusar d'homicidi pel meu pèl”. Llavors l'única cosa que se t'ocorre és poder sortir d'aquest cap de setmana terrorífic i poder anar-te a casa a dutxar, a mirar per la finestra i a pensar que el malson ha acabat. Però no és així, per molt que expliquis la bicicleta i el cop i l'ambulància i la sala d'espera de l'Hospital del Mar, estàs perdut. “Ara penso el ben que m'hagués vingut veure alguna d'aquestes pel·lícules sobre judicis i menys ciència ficció, ja m'ho deia la meva mare”.

Patricia Heras va entrar a la presó acusada entre altres coses d'haver llançat una tanca metàl·lica a un policia municipal, cosa que ningú, amb només veure el seu aspecte i la seva figura, podria creure. Però la bola va seguir i la seva història de la bicicleta va deure convertir-se en un acudit carcerari. Va entrar a la presó de Wad-Ras i va escriure un dietari impressionant per la seva lucidesa irònica. La convivència en una presó de dones explicada per una noia que sap escriure: “No he perdut la meva capacitat sorprenent d'abstracció amb la qual cosa no he perdut el somriure ni el bon humor, només pertorbat per un increïble embús intestinal”.

Li van caure tres anys. El Suprem els va confirmar. “El més dur són les entrevistes amb la Junta de Tractament -la que ha d'aprovar si poden concedir-li el tercer grau-. Dol escoltar que si no reconec el meu delicte no tinc voluntat de reinserció, ni penediment; avui m'ha dit el psicòleg que això és propi de psicópatas”. Quan li permeten sortir i anar a dormir a la presó, no hi ha unanimitat en la Junta. La jurista del grup li diu textualment “et perdonem que siguis de Madrid”, i ella escriu, alucinada, “crec que amb això ja m'ho va dir tot”. El que posa més pegues és el psicòleg, “que troba llacunes en la meva vida”.

Sé molt poc de Patricia Heras, que va venir de Madrid a estudiar Filologia a la Universitat de Barcelona, que es va llicenciar, i la descripció que d'ella fa una de les seves professores: “Era d'una sensibilitat i una lucidesa que pocs més tenien dins de l'aula. A més de persona extremadament educada, havia llegit moltíssim i s'havia dedicat a reflexionar sobre les constants humanes amb refinament espiritual i rigor intel·lectual”. Ho havia dit ella mateixa a la jutge d'instrucció i al fiscal: “No sóc okupa, no sóc punki i no sóc una desarrelada”. Però es va oblidar d'afegir, “em vesteixo i pentino com em surt dels ovaris”. Millor no haver-ho dit, l'haguessin acusat de desacatament.

Va seguir així, sortint i entrant de presó, fins que una tarda de dimarts, en aquest moment que cal anar preparant els bártulos per tornar a la presó, va obrir la balconada i es va tirar. Va ser el 26 d'abril, el dimecres farà sis mesos. Va deixar versos, perquè ja no quedava una altra cosa que deixar. “El meu regne està inerme i enverinat com tot el meu ser… Em sé vençuda”. La mare d'un dels processaments, Mariana Huidobro, va escriure una carta als responsables de la seva mort, polítics i jutges, que portaran sobre la seva consciència, diu ella, aquest crim impune. “Patricia era un àngel que necessitava les seves ales per volar i vostès les hi van tallar”. La consciència de tota aquesta gent pesa menys encara que els articles de periòdic que mai van sortir per homenatjar a una poeta morta, amb final de gos abandonat.

22-X-11, Gregorio Morán, lavanguardia