*Un país sense justícia*, Germà Capdevila
sense justícia
són les lleis
qui tenen drets
en una democràcia, qui ha de fer les lleis?
a Espanya, qui fa les lleis?
a risc de no saber pensar,
cal saber de sil·logismes
sense Justícia
són les Lleis
qui tenen Drets
«La unitat d’Espanya és el principi sagrat que regeix la Justícia, per sobre de totes les lleis, drets i llibertats»,
31 de juliol de 2022, nació Solsona
Un dels grans errors del catalanisme en general i de l'independentisme en particular ha estat no assumir que la Justícia i la divisió de poders no s’aplica en els afers catalans. El disseny de l’estructura institucional de l’Estat està dissenyada per mantenir la unitat d’Espanya més que per oferir un sistema d’equilibris i contrapesos entre els tres poders.
En les democràcies consolidades, la cúpula judicial és la peça clau del sistema de drets i llibertats. És la garantia que les lleis aprovades pel legislatiu i aplicades per l’executiu respecten els drets i llibertats de la ciutadania. A l’estat espanyol, tanmateix, els alts tribunals no compleixen aquesta funció, sinó una altra de molt diferent.
En les democràcies consolidades, la cúpula judicial és la peça clau del sistema de drets i llibertats. És la garantia que les lleis aprovades pel legislatiu i aplicades per l’executiu respecten els drets i llibertats de la ciutadania. A l’estat espanyol, tanmateix, els alts tribunals no compleixen aquesta funció, sinó una altra de molt diferent.
Quan el feixisme es va fer amb l’Estat, el 1939, va depurar a fons la Justícia. No va quedar cap magistrat que no estigues alineat explícitament amb el nou règim. La justícia franquista es va dedicar amb cos i ànima a perseguir, reprimir i eliminar la dissidència, a desmuntar les estructures republicanes i a validar l’espoli perpetrat per les grans fortunes que encara controlen l’economia del BOE.
Amb la mort del dictador, el pacte entre demòcrates i feixistes va donar pas a un sistema de democràcia tutelada. L’executiu i el legislatiu van mutar profundament, però el Poder Judicial va continuar amb alguns retocs, com el canvi de nom del Tribunal d’Ordre Públic per Audiència Nacional, un tribunal d’excepció antidemocràtic.
Amb la mort del dictador, el pacte entre demòcrates i feixistes va donar pas a un sistema de democràcia tutelada. L’executiu i el legislatiu van mutar profundament, però el Poder Judicial va continuar amb alguns retocs, com el canvi de nom del Tribunal d’Ordre Públic per Audiència Nacional, un tribunal d’excepció antidemocràtic.
La cúpula judicial té un sistema de captació que fa que les mateixes famílies que ocupaven les magistratures aleshores les ocupin ara. Només cal donar una ullada per veure la quantitat de fills, nets, nebots i altres familiars que avui ocupen les cadires dels seus pares, avis, oncles i altres familiars.
La missió del Poder Judicial és mantenir la tutela sobre la democràcia instaurada després de la mort del dictador, per evitar cap desviació i per complir la promesa del successor del cap de l’Estat, de respectar els principis fonamentals del moviment i mantenir la unitat de la pàtria. Ho va dir clarament Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial: la unitat d’Espanya forma tota l’actuació de la Justícia.
La missió del Poder Judicial és mantenir la tutela sobre la democràcia instaurada després de la mort del dictador, per evitar cap desviació i per complir la promesa del successor del cap de l’Estat, de respectar els principis fonamentals del moviment i mantenir la unitat de la pàtria. Ho va dir clarament Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial: la unitat d’Espanya forma tota l’actuació de la Justícia.
Les conseqüències d’aquesta disfunció democràtica les vivim diàriament. Vivim en un país on no hi ha justícia segons per qui i segons per a què. Les places de les altes instàncies les ocupen jutges amb el carnet de partit a la boca. Els membres dels màxims tribunals no ho són per concurs de mèrits sinó per designació directa del poder polític, que els controla “per la porta del darrere”.
Convé recordar exemples flagrants per entendre la magnitud de la tragèdia. El Tribunal Constitucional (TC), per posar només un cas, es va reunir en dissabte per primer cop a la seva història després que la vicepresidenta Sáez truqués els jutges un per un per tal que suspenguessin una sessió del Parlament de Catalunya. Una aberració legal que es va produir, òbviament.
Un TC que no va renovar els seus membres morts fins no resoldre la sentència de l’Estatut segons les indicacions dels grans partits espanyols. Una Justícia que va crear una doctrina a mida per evitar-li la presó a Emilio Botín, doctrina que a continuació va revertir per tornar a l’anterior. O que va desfer una sentència ferma i publicada per evitar que els bancs tornessin els diners de les clàusules sòl de les hipoteques a les famílies afectades.
Quan el bé fonamental a preservar no és la llibertat i els drets fonamentals, la Justícia no veu delicte d’odi en una amenaça directa des d’un tanc en una instal·lació militar, però sí en un nas de pallasso. O inhabilita un càrrec públic per posar un llaç groc en una finestra, però empara la promoció del feixisme que la Fundación Nacional Francisco Franco fa en nom de la llibertat d’expressió.
Per això resulta incomprensible que l’independentisme no expliciti de forma clara i contundent que no hi ha Justícia a l’Estat, es tracti del cas que es tracti. L’Estat fa de la Justícia un ariet repressiu equivalent a la violència policial. Per això dota el TC de poders d’execució penal, una altra aberració jurídica, i desplega el lawfare en tots els àmbits. L’independentisme ho pateix, però fa una denúncia tèbia i equívoca, en comptes de repetir, dia sí, dia també, que Catalunya és un país on no hi ha justícia. I això hauria de ser un dels motius principals per a la independència.