d.- SABER I PODER (JUTJAR)

És just perdonar?

De qui n'és la facultat?

d.1.- saber (jutjar)

d.1.1.- els mites de la Justícia

d.1.2.- els Judicis (Finals)

d.1.3.- Déu és Un, ergo no Pot no ser Únic

d.1.4.- Déu esdevé universal, ergo Absolut

d.1.5.- la Veritat com a Relat de l'Únic Universal

d.2.- poder (jutjar)

d.2.1.- l'herència mediterrània del Faraó rebel (la sobirania akenatoniana?)

d.2.2.- l'Imperi es fon amb l'Ú esdevenint Universal (la sobirania de l'Esglèsia)

d.2.3.- la Veritat Absoluta -i el braç secular- (la sobirania monàrquica)

d.2.4.- de Revolució només n'hi hagué una (la Gloriosa, o la sobiranía del Comú)

d.2.5.- liberté, egalité, fraternité; no pas Nation, Raison, État (la sobirania de la Nació, ergo de l'Estat)

-saber (jutjar)

--els mites de la Justícia

La reflexió etnogràfica, des dels clàssics, més atabalats amb els seus prejudicis que capaços d'acceptar l'alteritat amb la qui convivien en els seus 'treball de camp', fins als radicals ('anar a les arrels de la cosa') del darrer segle XX, potser més preocupats pels seus prejudicis que ocupats en 'conèixer' l'amfitriona alteritat que els servia de mirall, és un material delicat, tant el definit per la distància topològica com el que ho fa per la cronològica.

Delicat, i sovint més demostratiu dels tics de la mirada (de l'omnivoyeur) que dels dels mirats (però, vistos?), ens abasteix d'un producte cuinat amb d'altres arts ('sobre gustos ...') o, directament, cru.

Disposem, però, de Sent Sovins antropològics que ens poden conduir a fer uns bons, nodritius i plaents tastos, receptaris als que podem acollir-nos a l'hora de cuinar els arguments bàsics de la nostra, i de cadascú, manera de viure el món. Des de la sòlida contundència d'un George Dumézil (t1), a l'aclaparant finor intel·lectual d'un Louis Dumont (t2) cercant-se entre els Propis (t3) o directe a allò que ens fa Nosaltres (t4), o a la reflexió radical en tant Interpretador (t5) o més enllà (t6) d'un Clifford Geertz.

t1.- «Mito y epopeya-I. La ideología de las tres funciones en las epopeyas de los pueblos indoeuropeos», Seix Barral, 1977.

t2.- «Homo hierarchicus. Le système des castes et ses implications», Gallimard, 1966.

t3.- «Homo aequalis-II. L'idéologie allemande.France-Allemagne et retour», Gallimard, 1991.

t4.- «Ensayos sobre el individualismo», Alianza, 1987.

t5.- «La interpretación de las culturas», gedisa, 1987.

t6.- «El antropólogo como autor», Paidós, 1989.

Sí, hi ha, a viquipèdia, i no és mala cosa, alguna menció a alguns referents precristians de la Nostra línia cultural: Maat, Temis, Zeus, Hèracles, Hermes, ...que donem per fet (per evident només per manca de capacitat d'altra interpretació) que estan -estigueren- relacionats d'alguna manera amb allò que ara i aquí qualifiquem de justícia (amb majúscula?).

Però el que és rellevant, i irremeiablement definitiu, és que l'Era del Mite no pot no col·lapsar amb l'accés del cristianisme al Poder, al Domini, a l'exercici de la Sobirania. A l'ascens d'un paradigma que (es) proclama la incompatibilitat amb cap altre, amb l'Alteritat.

--els Judicis (Finals)

Així, la consciència de caducitat d'una cultura entre d'altres serà succeïda per l'Anunci de la Fe en l'eternitat del Creador. El Final dels Temps, del món víking o de la cultura del bisó, esdevé Judici Final. Ja no és l'acompliment del Destí indefugible sinó Judici. Judici Final, i Universal. Judici que, per judici, condemna o absol; això sí, ad aeternum.

A Ragnarok s'acompleix no tant la fi sinó el destí, dels déus. Deixem, però, el destí de Heimdall, o Baldr, i atenem aquest plural trampós, fals i pervers, per que si Déu és Un, déus no poden (de poder) ser.

--Déu és Un, ergo no Pot no ser Únic

La qüestió no és pas la hipotètica quantitat sinó, magna relliscada, donar el Nom de l'Innombrable a qualsevol cosa.

I no, no és que no tingui tothom dret a (què dona dret als drets?!) tenir els seus déus, sinó que el tenen (el, un, dret?) a tenir el que vulguin, però déus no perquè Déu és Un, ergo no pot (...) ser Dos (Un + Un?). I l'error no és en que aquells altres tinguin pocs o molts déus sinó en que qualifiquem allò Altre segons els Nostres termes. I això du a prejudicis que provoquen perjudicis.

Contenciosable? A considerar que si alguna cosa pot ser que sigui humanament universal, és allò de «piensa el ladrón que todos son de su condición».

Heimdall, o Baldr, no eren déus, eren ǽsir.

--Déu esdevé universal, ergo Absolut

Saül de Tars, àlies Sant Pau, el jueu cristià grecòfon de ciutadania romana, gentilment, provocà el trencament amb l'origen jueu al fonamentar el cristianisme en el revolucionari, insòlit i potent universalisme. El Déu Únic esdevé Universal i, per tant, Absolut.

--la Veritat com a Relat de l'Únic Universal

El plantejament de l'Ú comporta una, LA, escissió, insòlita, entre Creador i creats.

El Relat que genera necessàriament aquesta escissió universalitzada esdevé Veritat, Veritat inevitablement absoluta i, per tant, independent de les, sempre provisionals, certeses que el món real pugui oferir al copsar humà.

I havent-t'hi Veritat, què hi pinta justícia?

-poder (jutjar)

--l'herència mediterrània del Faraó rebel (la sobirania és akenatoniana?)

En la rumorologia sobre l'origen, històric, de l'Ú, hi té habitual referència Akenaton i la seva ràpidament avortada 'revolució monoteista' (sí, 'monoteista' és una redundància) potser però no prou com per a impedir-ne la identificació per part d'alguna -o, merament, una- comunitat de la regió.

Egipte és el faraonat del Nil, civilització mil·lenària de referència per als qui, peregrins i alumnes, convertiran la península asiàtica occidental en Europa. L'Europa de Prometeu i de Dionís, de Diògenes i de Sòfocles, ...

--l'Imperi es fon amb l'Ú esdevenint Universal (la sobirania de l'Esglèsia)

L'Europa del saber (prestat) serà feta Ordre per l'enginyer romà, l'Imperi del qual cedirà la tolerància (i el respecte) per adoptar aquella Veritat que substitueix legionaris per sacerdots. Aquesta Veritat que manté la Roma Eterna.

El Dret romà navegant Concilis, ortodòxies, ...sotmès a una escatologia que li va ample.

Políticament rellevant: la legitimitat del Govern 'terrenal' vindrà de -literalment- les mans del Summum Ponticifem que coronen la testa -a partir d'aquell moment- reial. Durant segles.

--la Veritat Absoluta -i el braç secular- (la sobirania monàrquica)

El nou Cèsar, l'Emperador, sotmès i condicionat titular sobirà (la fórmula hauria de ser un oxímoron), podrà fer -la seva personal- Justícia i -les seves personals- Lleis mentre litiga -si cal, militarment- amb el titular del Dret que el legitima, o excomunica.

--de Revolució només n'hi hagué una (la Gloriosa, o la sobirania del Comú)

Finisterre (no pels víkings, i deixant de banda el difícil refugi irlandès) asiàtic, la Bretanya Grossa, la insular, és el bullir d'un calder que hauria esgotat (més bretònic que els britànics) n'Obèlix, des que el 1215 el monarca signa la Carta Magna, passant per abolicions d'esclavatge i servitud, traducció de la Bíblia el 1400, independència del Papat, escapçament reials, dictadura militar, ...fins a importar un rei i fer-lo signar, el 1689, el Bill of Rights.

Les guerres civils seran entre exèrcits, milícies, de lleialtat religiosa: catòlics, anglicans, presbiterians, ...però també levellers, diggers, quàkers, ...precursors de posicions polítiques modernes, alguns d'ells emigrant a ultramar on poder viure-les lluny del Sobirà, més aprop del Titular.

Menys d'un segle abans de que Jefferson, Adams, Franklin, ...

Menys d'un segle abans de que Edimburg sigués l'Atenes del Nord.

--liberté, egalité, fraternité; no pas Nation, Raison, État (la sobirania de la Nació, ergo de l'Estat)

Del mític mite de l'antonomàsia revolucionària, de La Francesa, cal, i n'hi ha prou, amb fer un seguiment de tot allò que n'és conseqüent.

No, l'herència del croissant mariantoniesc no és una -ni La- Declaració, sinó l'Estat, el format estatal com a satisfacció de la Nació.

Aquella de la que Renan & Herder en són el Janus.

Aquella que forja l'alliberament en la coacció: «Fatta l'Italia, bisogna fare gli italiani».

Aquella que no pot tenir dubte sobre la sobirana prioritat.

"...La Constitución, como máxima expresión de la soberanía nacional, lejos de configurarse como la proclamación de un deseo, es, ante todo, un conjunto de mandatos jurídicos de obligado cumplimiento. Cuando su artículo 2 residencia el fundamento constitucional en la indisoluble unidad de la Nación española, no lo hace a modo de frontispicio programático, sino como basamento último, nuclear e irreductible de todo el Derecho de un Estado....", discurso de inauguración del año judicial 2014/15 de Carlos Lesmes, Presidente del Tribunal Supremo de España. 11 de diciembre de 2018.