b.- SEMIÒTICA
«Semiótica. Diccionario razonado de la teoría del lenguaje»; AJ Greimas & J. Courtés; Gredos, 1982.
D'on el judici, el senderi?
b.1.- poder
b.2.- deure
b.3.- ideologia
b.4.- identitat
b.5.- diferència
b.6.- semblança
b.7.- justícia
b.8.- dret
b.9.- jurídica (semiòtica)
b.10.- Destinador / Destinatari
b.11.- càstig
b.12.- veritat / verificació
b.13.- evidència
b.14.- certesa
b.15.- creure
b.16.- creativitat
b.17.- moralització
b.1.- PODER
«... Concepte indefinible, és però susceptible de ser interdefinit en un sistema de valors modals, escollit i postulat axiomàticament ...termes complexes que comprenen les modalitats del deure i del poder en relació de complementarietat ...» (p. 308, I)
b.2.- DEURE
«... El vessament semàntic d'aquest predicat no és definible en sí mateix, sinó només a l'àmbit de les interdefinicions de les modalitats seleccionades amb mires a una axiomàtica. En termes més simples, o més filosòfics, el deure sembla constituir junt amb el voler una espècie de qüestió prèvia, és a dir, les condicions mínimes per a un fer o per a un estat ...» (p. 101, I)
b.3.- IDEOLOGIA
«... El discurs ideològic pot ser, en tot moment, més o menys figurativitzat i convertir-se, així, en discursos mitològics ...» (p. 214, I)
b.4.- IDENTITAT
«... El concepte d'identitat, no definible, s'oposa al d'alteritat (com «lo mateix» a «lo altre») que tampoc pot ser definit: en canvi, la parella, com a tal, és interdefinible per la presumpció de pressuposició recíproca, i és indispensable per a fundar l'estructura elemental de la significació.
...la identitat serveix per a designar el tret o conjunt de trets (en semiòtica, semes o femes) que té en comú dos o més objectes ...el reconeixement de la identitat de dos objectes, o la seva identificació, pressuposa la seva alteritat, és a dir, un mínim sèmic o fèmic que els torna, en primera instància, distints. ...Lluny de ser una primera aproximació al material semiòtic, la identificació és una operació, entre d'altres, per a construir l'objecte semiòtic.
La identitat serveix, igualment, per a designar el principi de permanència que permet a l'individu romandre el «mateix», «persistir en el seu ser» al llarg de la seva existència narrativa, malgrat els canvis que provoca o pateix...
S'entén també per identificació una de les fases del fer interpretatiu de l'enunciatari quan identifica l'univers del discurs (o una part d'aquest univers) amb el seu propi univers: direm, per exemple, que una jove lectora s'identifica amb el personatge de Joana d'Arc. Entesa en aquest sentit, la identificació no està encara prou explorada ...» (p. 212/213, I)
b.5.- DIFERÈNCIA
«L'aprehensió intuïtiva de la diferència, això és, d'una certa distància entre dues o tres magnituds, constitueix, per a la tradició semiòtica posterior a Saussure, la primera condició de l'aparició del sentit. Tot i així, la diferència només pot ser reconeguda partint d'un fons de semblança que li serveix de suport. Així, al postular que la diferència i la semblança són relacions (apreheses i/o produïdes pel subjecte cognoscent) susceptibles de ser reunides i formulades en una categoria pròpia, la d'alteritat/identitat, es pot constituir com un model lògic l'estructura elemental de la significació.» (p. 122, I)
b.6.- SEMBLANÇA
«1. La semblança és l'aprehensió intuïtiva de certa afinitat entre dues o més magnituds que permet reconèixer entre elles, sota certes condicions i amb ajut de procediments apropiats, una relació d'identitat. Però, la relació d'identitat (i l'operació d'identificació que sobreentén) pressuposa una alteritat preexistent (que és la forma categorial de la diferència). L'aprehensió complexa i concomitant de la semblança i de la diferència constitueix, per tant, la condició epistemològica prèvia per a l'aparició del sentit.
2. En el pla intuïtiu, la recerca i el registre de les semblances i diferències defineixen la primera tasca de tota aproximació comparativa.» (p. 358, I)
b.7.- JUSTÍCIA
"... 1. La justícia pot designar la competència del Destinador social, dotat de la modalitat de poder-fer absolut: encarregat d'aplicar la sanció, llavors el Destinador serà anomenat jutge.
2. S'entén, igualment, per justícia una forma de retribució negativa (o càstig) exercida en la dimensió pragmàtica pel Destinador social, en oposició a la venjança que és realitzada per un Destinador individual ...» (p. 234, I)
b.8.- DRET
«Des el punt de vista semiòtic, la noció de dret remet a una problemàtica modal que es pot situar en l'articulació de lo «potestatiu» (tenir dret de... és poder-fer; tenir dret a..., és poder-ser-estar) i allò deòntic (obtenir allò a lo que tinc dret; comprometre un haver-de-fer per part d'altre; el respecte dels meus drets, implica un haver-de-no-fer per a altre, etc.). La sintaxi dels drets i els deures que es perfila d'aquesta manera, es troba parcialment assumida dins del marc del dret positiu o discurs jurídic en sentit estricte.» (p. 70, II)
b.9.- JURÍDICA (SEMIÒTICA)
«1. En ample sentit, es pot entendre per semiòtica jurídica tot el sistema de regles que regeix les relacions entre actants des del punt de vista dels seus drets. En aquesta perspectiva, la semiòtica jurídica és únicament un camp d'aplicació particular de les sintaxis modals de mena potestativa i deòntica, les mateixes que són, al seu torn, analitzables sia en el marc general de la teoria semio-narrativa sia en termes purament lògics.
2. En un sentit més restringit, la semiòtica jurídica té com a tasca donar comptes del discurs del dret (positiu) i, si possible, d'assignar-li el seu lloc en el marc d'una tipologia dels discursos.» (p. 155, II)
b.10.- DESTINADOR / DESTINATARI
«... Destinador i Destinatari (escrits amb majúscules) són instàncies actancials, caracteritzades per una relació de pressuposició unilateral (entre el Destinador, terme pressuposat, i el Destinatari, terme pressuponent), que torna asimètrica la comunicació entre ells...
El Destinador, freqüentment plantejat com a pertanyent a l'univers transcendent, és qui comunica al Destinatari-subjecte (pertanyent a l'univers immanent) no només els elements de la competència modal, sinó també el conjunt dels valors en joc; és també aquell a qui es comunica el resultat de la performance del Destinatari-subjecte, que li correspon sancionar. Des d'aquest punt de vista, es podrà després oposar, en el marc de l'esquema narratiu, el Destinador manipulador (i inicial) i el Destinador jutge (i final)...
En l'anàlisi dels relats, algunes vegades caldrà distingir el destinador individual -tal com es manifesta en el cas de la venjança- per oposició al destinador social, cridat a exercir la justícia: ambdós actants poden proposar deures compatible o incompatibles ...» (p. 118, I)
b.11.- CÀSTIG
«... el càstig és la forma negativa de la retribució (que, en la dimensió pragmàtica, forma part del contracte, explícit o implícit, establert entre el Destinador i el Destinatari-subjecte), per oposició a la seva forma positiva que és la recompensa. Segons que la sanció pragmàtica negativa sigui exercida per un Destinador social o individual, podran distingir-se dues formes de càstig: la justícia i la venjança ...» (p. 50, I)
b..12.- VERITAT / VERIDICCIÓ
«... La veritat designa el terme complex composat pels termes ésser i semblar ...La «veritat», per a ser dita i assumida, ha de desplaçar-se vers les instàncies de l'enunciador i l'enunciatari. L'enunciador ja no és considerat productor de discursos veritables, sinó de discursos que produeixen un efecte de sentit «veritat» : des d'aquest punt de vista, la producció de la veritat correspon a l'exercici d'un fer cognoscitiu particular, el fer semblar veritat, que pot ser denominat, sense cap matís pejoratiu, fer persuasiu.
El fer persuasiu, exercit per l'enunciador, té una sola finalitat: cercar l'adhesió de l'enunciatari, condicionada pel fer interpretatiu que aquest, al seu torn, exerceix. La construcció del simulacre de veritat, tasca essencial de l'enunciador, està alhora tan lligada al seu propi univers axiològic com al de l'enunciatari i, sobretot, a la representació que aquest es fa de l'univers de l'enunciador. Es compren llavors que, en condicions tals, el concepte de veritat es troba cada vegada més substituït -en la reflexió epistemològica- pel d'eficàcia ...» (p. 432/434, I)
b.13.- EVIDÈNCIA
«... Evidència. Forma particular de la certesa, l'evidència no exigeix l'exercici del fer interpretatiu; es caracteritza ... per la supressió de la distància entre el discurs referencial i el cognoscitiu ...» (p. 167, I)
b.14.- CERTESA
«... A diferència de l'evidència, la certesa pressuposa l'exercici del fer interpretatiu del qual n'és una de les conseqüències possibles ...» (p. 53, I)
b.15.- CREURE
«... Sense que per això es pugui actualment pretendre definir el creure de manera satisfactòria, la seva inscripció en el marc del fer interpretatiu, en tant resultat i sanció final d'aquest, permet ja circumscriure una mica millor la problemàtica. En efecte, el creure no és només el fonament de la fe religiosa; constitueix també, entre d'altres -certes anàlisi recents ben ho demostren-, la instància crucial del discurs científic; més extensament, el fer-creure que, com fer persuasiu, no pot ser tractat independentment del creure, constituint una de les formes principals de manipulació. Així, la qüestió del creure es mostra com un dels temes de la investigació semiòtica pels propers anys.» (p. 95, I)
b.16.- CREATIVITAT
«La creativitat és una noció de psicologia que N. Chomsky introduí a la lingüística, donant-li una definició precisa: la facultat de produir i comprendre frases noves, gràcies al caràcter recursiu de les construccions sintàctiques. La creativitat, entesa així, ha de ser considerada com una propietat de la competència del subjecte parlant. El caràcter operatori d'aquest concepte és, evidentment, dèbil o nul: atès que los possibilitats combinatòries d'una llengua natural són pràcticament infinites, això equival a dir -més o menys- que l'«esperit humà» és creatiu. En canvi, n'hi ha prou amb introduir aquest terme en lingüística per a produir estralls en semiologia, estralls que caracteritzen a tota mena d'excessos psicologitzants. Més aviat, partint de les incompatibilitats entre categories i entre estructures, partint de los coercions que imposen les epistemes de natura social, es podria aconseguir -poc a poc- una definició de l'originalitat ...» (p. 94/95, I)