els bons resultats de sortir de la crisi a l’islandesa

- Islàndia, una altra (la?) manera de fer front a la crisi

La forma en què els islandesos han combatut la crisi financera i econòmica s'ha convertit en un model que Europa i la resta del món mira amb interès i estupor al mateix temps.

Quan l'any 2008 els tres principals bancs islandesos van provocar una crisi que va deixar al país en caiguda lliure amb uns actius que multiplicaven per onze el PIB, una ona de pànic va recórrer l'espinada de la illa. El govern, en lloc d'injectar recursos financers, va deixar que els bancs suspenguessin pagaments. La corona islandesa es va contreure gairebé el 60%, la inflació es va disparar al 19% i l'economia va caure set punts. Alguns experts parlen del major col·lapse d'un país si es compara amb la grandària de la seva economia. Islàndia té uns 320.000 habitants.

El govern de Geir Haarde, pressionat per la revolució de les cassoles, una continuada protesta popular que li recriminava la seva gestió de la crisi, va dimitir en bloc, i en el 2009 es van celebrar eleccions que va guanyar una coalició de l'esquerra i ecologistes. La investigació penal va detectar un alt grau de corrupció en la qual una bona part dels crèdits de la banca es concedien a societats de cartera connectades amb els propis bancs. El nou Govern va reformar la Constitució, va nacionalitzar la banca, va negociar una quitació d'un 70% amb els creditors, en la seva majoria estrangers (alemanys i holandesos), va empresonar als banquers i, mitjançant un referèndum, va impedir sotmetre al país al dictat del Fons Monetari Internacional perquè els contribuents paguessin el deute bancari durant els propers 15 anys. I, finalment, es va manar als tribunals al dimitit primer ministre.

Amb un programa d'ajustos draconiano i una notable pujada d'impostos, el país ha recuperat el crèdit dels mercats internacionals i, la qual cosa és més important, la confiança en si mateix. Tres anys després del col·lapse financer, torna a créixer l'1,3% després de set trimestres de recessió i fins i tot preveu créixer el 3% aquest any.

Islàndia ha salvat un Estat de benestar considerat modèlic en els serveis de sanitat i d'educació i ha reduït la inflació a l'1,4% És més, en el 2011, Islàndia va sol·licitar la seva integració en la Unió Europea com a signe de superació d'una crisi causada pel fet que uns banquers corruptes i un govern incapaç havien posat el país en fallida.

Evidentment, el model islandès de sortida de la crisi té uns factors que ho distingeixen de la resta. Però convé tenir-ho en compte.

27-II-12, lavanguardia

La seva economia es va expandir un 2,9% l'any passat i s'espera que creixi un 2,4% en el 2012, molt per sobre de l'escàs 0,2% amb que ho farà la zona euro. Paral·lelament, també ha començat a decréixer la seva taxa d'atur, que en els anys de la tempesta financera es va multiplicar per deu.

La resurrecció islandesa contrasta, per tant, amb el cada vegada major enfonsament de Grècia i planteja la pregunta sobre si la seva recepta podria aplicar-se en altres països. En el seu comunicat, de fet, Fitch lloa el "èxit" de la "poc ortodoxa política" seguida per la illa. En lloc de rescatar als seus bancs, Islàndia els va deixar caure. El Govern va nacionalitzar la banca i va cobrir els comptes dels seus ciutadans, desentenent-se, en canvi, dels creditors estrangers. La veritat és que el sector bancari havia crescut desmesuradament, fins a superar deu vegades el PIB, per la qual cosa l'Estat simplement "no tenia fons per rescatar-ho", precisa Thorolfur Matthiasson, professor d'Economia de la Universitat d'Islàndia, que destaca que "el camí de la fallida es va prendre per necessitat, no per virtut".

Sigui com sigui, diverses de les solucions adoptades van tendir a posar els interessos de la població per davant dels mercats. Això no vol dir, no obstant això, que Islàndia no aprovés mesurades d'austeritat. Sí ho va fer, com a part del pla de rescat que va rebre del FMI, que també va incloure la reconstrucció del sistema bancari nacional a partir de les cendres de les entitats fallides i la introducció de controls de capital. Com a resultat, el país ha aconseguit reequilibrar els seus comptes públics, tornant-se a guanyar la confiança dels actors econòmics internacionals.

Un altre capítol important en la resolució de la crisi va ser la mobilització ciutadana. Encara que la culpa del desastre la tinguessin els banquers, gran part de la població també va aportar el seu granit de sorra, en endeutar-se per sobre de les seves possibilitats. Enfadats i també escarmentats, els islandesos van sortir al carrer i les seves protestes no van parar fins a la dimissió del Govern. Més endavant, la pressió popular va aconseguir portar a judici al propi primer ministre i als dirigents dels principals bancs.

Aquest mateix esperit va portar a cancel·lar el deute superior al 110% del valor de l'habitatge, la qual cosa va relaxar el nivell d'endeutament de les llars. A menys deute, major capacitat de consum: heus aquí una altra de les raons que explicarien la recuperació. Un altre motiu està en la devaluació de la moneda, que ha empès als sectors productius del país, tals com la pesca o el turisme. Tots dos, de fet, havien sofert durant els anys del boom a causa de la desmesurada fortalesa que havia adquirit la corona.

La situació d'Islàndia, no obstant això, no es pot comparar amb la de Grècia, que les seves característiques i circumstàncies són diferents. En primer lloc, Islàndia és un país petit, de 300.000 habitants, enfront dels més d'11,2 milions que té Grècia, la qual cosa fa que l'impagament del seu deute exterior no sigui pres tan de debò com en el cas d'Atenes. A part d'això, "el deute públic islandesa es va acumular a causa del col·lapse dels bancs, és a dir, no va ser resultat del dèficit sistemàtic dels comptes públics", com succeeix a Grècia, explica Matthiasson.

No obstant això, tot això no significa que Islàndia no corri riscos. D'una banda està el cas Icesave, la fallida del qual va deixar a l'estacada a milers d'estalviadors britànics i holandesos i que encara està pendent de resolució. Encara que "la principal amenaça per al creixement a llarg termini són els controls de capital". Segons Matthiasson, si ben van ser eficaços al principi per estabilitzar l'economia, "el seu efecte a llarg termini és la reducció de l'accés als mercats financers estrangers i de l'atractiu d'Islàndia com a país on invertir".

27-II-12, lavanguardia