"Foucault i les seves ombres (XI)", Josep Maria Ruiz Simon
Es tendeix a concebre el neoliberalisme com una doctrina econòmica partidària de la desregulació dels mercats i de la reducció de la despesa pública. L’adopció d’una perspectiva foucaultiana permet observar-ne altres aspectes igualment importants que acostumen a passar desapercebuts, com la seva peculiar governamentalitat o tècnica de conducció de les conductes i la confluència entre aquesta governamentalitat i un discurs sobre la governança forjat com un instrument per a la distinció normativa entre el bon i el mal govern.
Per Foucault, l’art de governar neoliberal es caracteritza per la conversió del mercat en un “lloc de veridicció” de les polítiques, entre d’altres, les relacionades amb els serveis que, en l’Estat de benestar, es consideren públics. Habitualment s’ha usat el concepte jurisdicció com a criteri per validar les pràctiques governamentals que es corresponen amb el dret. Amb el neologisme veridicció , format per analogia, Foucault identifica un altre possible criteri de validació, el de la correspondència amb una suposada veritat. Per al liberalisme clàssic, el mercat ja era un lloc que, relacionant l’oferta i la demanda, deia la veritat sobre els preus i els salaris.
Potser ha arribat el moment de tornar a pensar el paper dels estats
Segons Foucault, la novetat de la governamentalitat neoliberal consistiria en la conversió del mercat en un lloc que, parlant d’eficiència econòmica, també pot dir la veritat sobre les polítiques i el subministrament dels serveis públics, i en l’assumpció correlativa de la idea que el bon govern, per ser-ho, només ha d’actuar d’acord amb la veritat que presumptament s’hi expressa. Però, evidentment, perquè el mercat pogués realitzar aquesta funció, calia redefinir els límits i el paper de l’Estat, introduir (aprofitant la pantalla de la societat civil) mecanismes de mercat en les polítiques d’institucions, com les de l’ensenyament o la sanitat públiques, on abans no existien, i reformular, per mitjà d’una nova teoria de la gestió pública, les regles de joc amb què es volia conduir la conducta tant dels qui treballaven en aquestes institucions com dels usuaris dels seus serveis. Per no perdre de vista el caràcter transversal i hegemònic de la racionalitat neoliberal, convé recordar la contribució decisiva de la segona esquerra francesa, de la “tercera via” britànica i d’alguns epígons sovint camuflats de la seva escola en aquestes operacions, en què les privatitzacions, les externalitzacions, la col·laboració publicoprivada i la introducció dels mètodes de l’empresa privada en els serveis públics han estat determinants.
La crisi del 2008 va posar en evidència la utopia neoliberal dels mercats autoregulats. Els efectes acumulats de les polítiques de retallades que van instrumentalitzar aquella crisi com una oportunitat i la crisi sanitària actual també han fet evidents els problemes de les solucions que la governança i la governamentalitat neoliberals proposaven per als problemes de l’Estat de benestar. Un cop constatats els problemes d’aquestes solucions, potser ha arribat el moment de tornar a pensar com haurien d’interpretar els estats el seu paper.
16/06/2020 lavanguardia