"Foucault i les seves ombres (VII)", Josep Maria Ruiz Simon

Convé recordar l’episodi. El maig de 2012 se celebra a la Universitat de Chicago, alma mater de les doctrines monetaristes i del neoliberalisme americà, un seminari públic sobre les lliçons sobre el Naixement de la biopolítica de Foucault (1978-1979). Damunt l’escenari conversen François Ewald i el premi Nobel d’economia Gary Becker, i Ewald descriu aquestes lliçons com el lloc on Foucault va fer una apologia del neoliberalisme i particularment l’apologia del mateix Gary Becker, que era tractat com el representant més radical del neoliberalisme americà. Aquesta descripció, volgudament provocativa, podria semblar tendenciosa, però no és del tot infundada. Ewald, que era l’assistent de Foucault al Collège de France quan va dictar el curs que es commemorava i que és un dels responsables de l’edició de les lliçons i dels seus Dits et écrits pòstums, va conèixer de primera mà el rerefons de l’interès del filòsof per una governamentalitat neoliberal.

El cas d’Ewald demostra que l’expressió ‘dreta foucaultiana’ no és un oxímoron

De fet, les obres que Ewald va publicar als vuitanta responen a aquest mateix rerefons. La més influent, L’Estat providència , entronca declaradament amb les consideracions del Naixement de la biopolítica sobre les complexes correlacions entre un liberalisme que, al cap i a la fi, promou el risc i la biopolítica de l’Estat Modern, que estableix els mecanismes de seguretat que pretenen controlar els seus efectes. El llibre, pioner en el camp de recerca de la societat del risc que més endavant van conrear Beck i Giddens, oferia un estudi genealògic genuïnament foucaultià del naixement i desenvolupament de les polítiques assistencials i de seguretat social a l’Estat francès en un moment que estava en crisi i semblava en procés de dissolució la manera de gestionar el risc de l’Estat del benestar, que desresponsabilitzaria els subjectes. Anys després Ewald es va consagrar com el gran panegirista de la riscofília com a sentiment distintiu d’una societat, la neoliberal, que havia de deixar enrere la riscofòbia pròpia de l’Estat del benestar per abraçar una altra lògica en què la responsabilitat estatal es transferia als individus i les empreses.

Quan es parla de les ombres de Foucault no es pot passar per alt que Ewald, que abans d’assistir Foucault havia militat a la maoista Esquerra Proletària, va fer les seves lloes de la riscofília com a intel·lectual orgànic de la patronal francesa Medef. Les històries de la filosofia solen distingir entre la dreta i l’esquerra hegelianes. El cas d’Ewald demostra que l’expressió dreta foucaultiana no és un oxímoron ni un monstre conceptual sorgit per una estranya mutació memètica i il·lustra que, en tant que des de la dreta també es van treure conseqüències de les premisses proposades per Foucault, es pot parlar igualment d’una dreta i una esquerra foucaultianes. Però per entendre l’interès de l’últim Foucault per la governamentalitat neoliberal, cal deixar que aquest maître à penser de la patronal surti d’escena perquè hi entri Pierre Rosanvallon, que a finals dels setanta exercia com a conseller del sindicat CFDT i teòric de la denominada “segona esquerra”.