"Foucault i les seves ombres" (II), Josep Maria Ruiz Simon

Com vèiem a la columna anterior, a l’article La pandèmia i el retorn a la societat disciplinària , Byung-Chul Han prefereix, a diferència del que li era característic, descriure les societats occidentals presents no pas com a societats neoliberals sinó com a societats liberals, i d’aquesta manera difumina la distinció entre liberalisme i neoliberalisme. Amb aquesta maniobra empeny subtilment els lectors a contemplar el retorn a la societat disciplinària de què parla des d’una perspectiva que afavoreix un curiós efecte òptic que convida a interpretar-lo com una mena de desplaçament cap a una societat no liberal.

La curiositat d’aquest efecte òptic radica en el desplaçament que comporta respecte al punt de partida foucaultià de què parteix, perquè, per Foucault, d’acord amb el que afirma a les lliçons del 1978-79 sobre El naixement de la biopolítica , el panòptic de Bentham que proposava com a paradigma de la societat disciplinària era la fórmula mateixa del govern liberal.

Per Foucault no tindria sentit distingir entre societats liberals i societats disciplinàries com a societats oposades per la seva posició davant d’un suposat dilema entre llibertat i seguretat. En el liberalisme la llibertat i la seguretat no eren elements contraris, sinó correlatius. El liberalisme produïa i consumia unes llibertats que generaven riscos que s’havien de gestionar i calia pensar les tècniques i les institucions del poder disciplinari com el correlat indefectible de la llibertat en el context d’aquesta cultura del perill.

Actualment quan es recorda el binomi llibertat-seguretat es tendeix a oblidar la seguretat social, i quan es parla de societat disciplinària s’acostuma a pensar més en el ministeri d’inte­rior que en el de sanitat. Aquest no era el cas de Foucault, que, a El naixement de la biopolítica , orientava el discurs cap a la presentació de les polítiques pròpies de l’Estat del benestar com a polítiques sorgides del replantejament en el si del liberalisme de la relació entre la llibertat i la seguretat en un període en què, primer, la por a les conseqüències polítiques de la crisi econòmica del 1929 i, posteriorment, després de la Segona Guerra Mundial, les necessitats de legitimació política, havien portat a reinventar l’Estat.

Com assenyalava Foucault, aquestes polí­tiques feien de la intervenció estatal la condició de possibilitat d’unes prestacions i uns serveis públics que, mitigant redistributivament els riscos i el cost en desigualtat de la llibertat econòmica, havien de garantir a tothom l’exercici real de les llibertats constitucionalment reconegudes. Les consideracions de Foucault sobre la societat disciplinària i el neoliberalisme es barrejaven amb el seu disgust per aquestes polítiques del benestar. Però, si es tracta, després de fer un balanç del neoliberalisme, de tornar a pensar en el paper de l’Estat, la seva mirada sobre el binomi llibertat-seguretat encara resulta molt més esclaridora que el punt de vista parcial d’alguns dels pensadors que utilitzen els seus conceptes per projectar ombres xineses sobre el present.

14/04/2020 - lavanguardia