"Trenta-set anys després", Francesc.Marc Álvaro
Mirar el passat i veure el futur. El que seria normal és donar un cop d’ull al retrovisor i trobar el passat imperfecte. Però hi ha el que hi ha i –amb permís de la Fiscalia i tot exhibint el certificat de bona conducta i la cartilla de vacunació– he de declarar que hi ha alguns passats que prometen un futur gens encoratjador, perquè hi ha presents que semblen imitar tossudament el pretèrit que hauria pogut ser però no va resultar. Demà fa trenta-set anys de l’intent colpista del 23 de febrer del 1981, aquell episodi de disset hores i mitja que va farcir la jove democràcia amb una substància molt vella i molt nova alhora. Ja ningú no fa acudits sobre Tejero, sobre la qual cosa no vull treure conclusions. L’art de l’acudit és arriscat per aquests verals, i no només els dedicats a Carrero Blanco. Els més joves no saben qui van ser Carrero ni Tejero, la qual cosa evita que puguin posar-los adjectius.
Javier Pradera ho va resumir en poques línies: “L’ofensiva ideològica del colpisme va arrencar amb timidesa després de la mort de Franco el novembre del 1975, va pujar de to amb la legalització dels comunistes l’abril del 1977 i va assolir l’exasperació amb la promulgació de la Constitució del 1978 i dels Estatuts d’Autonomia de Catalunya i el País Basc la tardor del 1979. El trànsit de la preparació propagandística als plans operatius del cop militar es va produir a l’empara de la primera crisi seriosa de funcionament del sistema democràtic: la dimissió d’Adolfo Suárez com a president del govern”. L’ensurt va ser breu, encara que va donar temps per cremar papers en diversos partits, sindicats i associacions que es temien un retorn a la cosa anterior. El balanç oficial del 23-F és una injecció d’optimisme, perquè va quedar fixada la idea del cop com a fantasma que s’acomiada. Allò va ser “la confirmació –segons Pradera– que el trànsit de la dictadura a la democràcia havia assolit ja en aquell moment el punt de no-retorn”. I avall, que fa baixada. I el PSOE a la Moncloa.
L’endemà de la provatura de cop, Joan Carles I es va reunir al palau de la Zarzuela amb els líders dels grups parlamentaris. Hi eren tots, excepte els representants de CiU i del PNB, malgrat la importància social i institucional d’aquestes formacions, tant a les Corts espanyoles com a les respectives autonomies, on totes dues governaven. D’altra banda, el convergent Miquel Roca –que llavors era el cap de la Minoria Catalana al Congrés– havia estat un dels set pares de la Constitució; tampoc Roca no hi va ser convidat. Abans d’aquella trobada, el monarca va presidir una reunió de la Junta de Defensa Nacional. La foto del dia és la imatge de dues absències significants.
El 31 de juliol del 1981, el govern centrista de Leopoldo Calvo Sotelo i el PSOE van firmar uns pactes autonòmics la joia dels quals era l’anomenada llei orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (Loapa). Es tractava de reconduir el desenvolupament del naixent Estat autonòmic, una cosa que es coïa des de feia temps i que l’assaig colpista va accelerar, casualment. El front anti-Loapa estava integrat per CiU, el PSUC i ERC, mentre els socialistes catalans –dividits– havien de defensar un projecte que era percebut a Catalunya com un intent de buidar l’autonomia. La majoria absoluta que Pujol va aconseguir el 1984 va tenir relació amb aquella batalla, que va desembocar en una sentència del TC que declarava inconstitucionals 14 articles dels 38 del text, i establia també que la llei no podia ser orgànica ni harmonitzadora.
La Loapa va ser enterrada, però el seu esperit no va desaparèixer mai del tot. Calvo Sotelo escriu en les seves memòries (publicades el 1990) que hi continua havent “un problema català que pertorba la construcció de l’Espanya democràtica, si més no en la mateixa mesura en què des de Catalunya s’hi ha col·laborat”. El mateix Calvo Sotelo confessa que “no vam saber desarmar els recels de bascos i catalans”.
El cop del 23-F no va triomfar. Com estaríem ara si Milans del Bosch, Armada, Tejero i els altres haguessin aconseguit el seu objectiu? Deixem volar la imaginació. Potser hi hauria presos polítics, potser les forces policials carregarien contra ciutadans pacífics i indefensos, potser s’aplicaria el delicte d’odi per frenar la crítica legítima als governants, potser es fabricarien proves falses contra adversaris polítics, potser s’intentaria eliminar l’ensenyament en català, potser n’hi hauria prou amb la ideologia per mantenir algú en presó provisional, potser se censurarien exposicions artístiques, potser l’autonomia seria controlada directament des de Madrid, potser els ultradretans gaudirien d’impunitat per amenaçar al carrer i a les xarxes socials, potser els grans mitjans de la capital espanyola repetirien la versió governamental sense contrastar-la, potser un cantant seria condemnat a tres anys i mig a la garjola, potser un llibre-reportatge seria segrestat per ordre judicial, potser un color seria prohibit i perseguit per les autoritats... Potser. Però no hem de preocupar-nos, el 23-F va acabar en res. I ja queda molt lluny.
22/02/2018 lavanguardia