BARCELONA RADICAL
fas política?...
o te la fan?
radicalparty

"Mal de fronteres", Josep Vicent Boira

Hi ha un temps per a cada cosa. I ara, ha tornat el temps del territori. El territori no és l’escenari on ocorren les coses. El territori són les pròpies coses. El físic Niels Bohr ja ens va advertir: la realitat és solament interacció. No hi ha objectes a l’univers: tan sols relacions. Si això és així, hem d’escapar del parany newtonià que ha fet estralls en la política, és a dir, l’assumpció que països i societats són com a cossos massius que es mouen en determinades òrbites i que, de vegades, entren en rumb de col·lisió com a boles de billar.

El parany newtonià és tremendament efectiu en atribuir a l’espai el paper de contenidor i al temps el de senzill eix sobre el que passen les coses. Però la física relativista ens mostra que l’univers no és així. L’espai-temps s’assembla més a una goma que a un cristall i es corba a causa de la presència de massa i energia.

La política newtoniana ha tingut un gran predicament a Espanya. Per això, l’espai sempre ha jugat un paper secundari, mentre que molts polítics creuen que poden accelerar o dominar el tempus de les seues reivindicacions com qui apuja o abaixa el volum d’un transistor.

Però cal llegir de nou el territori amb ulls renovats. El discerniment del “quadre regional” (concepte clàssic de la tradicional geografia francesa) se’ns mostra avui com un mètode de gran utilitat política. Espanya és impossible d’entendre sense analitzar els seus diversos “quadres regionals” que combinen paisatges humans, línies mestres de la seua configuració física i tossudes inquietuds històrico-polítiques.

L’any que tot just és a punt de començar es compliran seixanta de la traducció al castellà d’una modèlica anàlisi que llançava llum sobre la realitat de la geografia peninsular. En 1957 va aparèixer a França el llibre que presentava el conjunt de Catalunya, València i Balears, obra del geògraf Pierre Deffontaines i de l’historiador Marcel Durliat. Espagne du Levant. Catalogne, Baléares, Valence va ser traduït i editat promptament ací, a l’abril de 1958, per Joventut com La España del Este, un títol que atesa l’època era ­obligat.

És paradigmàtic que aquesta obra vinguera de fora. Espanya mai no ha comprès el seu Mediterrani, ni tampoc els complexos llaços que l’uneixen. Tal vegada perquè, com es diu a la primera pàgina, de les tres grans penínsules del Mare Nostrum, la Ibèrica és la menys mediterrània: “Per arribar a l’altiplà central, la Naturalesa no dóna cap classe de facilitats”, diu Deffontaines. Tampoc la política ho ha fet.

Pierre Deffontaines ens va definir: “Eixe món pertanyent a les perifèries d’Espanya i dividit en compartiments que formen les terres de Llevant va ser sempre bressol de poderosos focus de vida regional, focus que per molt de temps van romandre tancats a la vida de les mesetes centrals, però que, en canvi, van estar units entre si per una autèntica unitat humana (...) És una regió plena de passions i efervescències, de vitalitat i de forts caràcters: l’han sacsejada de vegades impulsos de revolta, d’anarquia o d’alliberament, però constitueix per a Espanya un dels seus millors ­triomfs”.

Hem de recuperar els nostres clàssics, renovant-los. En les últimes dècades, hem assistit a l’afanyosa cerca de simplificació dels “quadres regionals” hispànics al mateix temps que s’ha procedit a una recentralització funcional i política. Quin gran error! Fixem-nos en una imatge nocturna de satèl·lit d’Espanya. Hi apareixeran àmplies regions urbanitzades on no s’aprecien fronteres, especialment al llarg de la costa mediterrània. Doncs bé, a Espanya, el que es veu de nit s’enfosqueix de dia. El nostre mapa d’infraestructures no respon a les necessitats reals dels territoris. Però tampoc la gestió de l’aigua, dels entorns naturals, del litoral, del canvi climàtic, dels mercats de treball..., tots aquests temes pateixen del mal de la “frontera”. I no solament ells: les llengües comunes existents i les cultures compartides es desmembren i empobreixen. Hem d’exigir el redisseny de les polítiques territorials de l’Estat per a adequar-les a la realitat de connexions i relacions.

També catalans i valencians hem de complir amb la nostre predicació. Fins avui hem rebutjat entrar amb resolució en la gestió intel·ligent de l’escala mediterrània. I la solució a molts problemes que tenim plantejats com a societats individuals vindrà justament d’abordar-los a l’escala oportuna i de manera conjunta. Així, la gestió escalar es converteix en una gestió intel·ligentment política, gestió capaç d’eixamplar les nostres possibilitats com a societats, mai de limitar-les. Hi ha interessos veïnals compartits en un entorn de globalització, un quadre (macro) regional urbà evident entre terres valencianes i catalanes, compartim connexions i infraestructures de vocació europea, estem interessats en una reorientació econòmica cap a sectors productius assentats en la industrialització, l’exportació i les bases logístiques, representem una part fonamental de la conformació plural de l’Estat, apostem per polítiques de finançament justes, concentrem gran part de l’atractiu turístic internacional, som societats urbanes que tenim l’altaveu de la segona i tercera ciutat de l’Estat, som pioners europeistes, els nostres ports són determinants, en resum, podem liderar aliances competitives en un context propici.

Sense abandonar la reivindicació d’un renovat Memorial de Greuges (com el 1760), necessitem també una nova Entente cordiale de la regió mediterrània, impulsada per Catalunya i València, que ajudi a definir una agenda de coordinació d’estratègies i permeti bascular el pes de la península Ibèrica cap al Mediterrani. Des del respecte per les conductes i ritmes propis, amb transparència i sense receptes caducades, es precisa un reescalament del nostre pensament i de les nostres polítiques en resposta al reescalament dels desafiaments que tenim plantejats. No som boles de billar rodant mecànicament per un tapet verd. Som matèria i energia i podem, per això, determinar el nostre espai i el nostre temps. El futur està obert.

31/12/2017 - lavanguardia