"Preguntes innocents", John Carlin
Aquí a Londres Catalunya apareix als mitjans cada dia. Surto al pub o vaig a un sopar i el tema sempre surt en la conversa. Resulta que passa el mateix a tot el món. Un amic que acaba de ser a Sri Lanka (sí, Sri Lanka) m’explica que l’embolic hispanocatalà està generant enorme interès per aquells verals. Em diuen que a Bòsnia el mateix. A mi m’escriuen cada dia amics de l’Argentina, Mèxic, els Estats Units, Sudáfrica o el Canadà preguntant-me què dimonis està passant.
A fi que els lectors catalans i espanyols (o les dues coses alhora, segons els gustos) tinguin una idea millor de com els miren avui des de fora, els passo una breu llista d’alguns dels comentaris i d’algunes de les preguntes més freqüents, molt innocents en gairebé tots els casos, que estic escoltant...
Que un Govern convoqui eleccions i que tot seguit el sistema judicial empresoni els líders de l’oposició és, sens dubte, una jugada innovadora, almenys en una democràcia. Comentava un amic sud-africà que deu haver-hi altres governs que somien poder fer el mateix, com per exemple el seu, el del president Jacob Zuma, o el de Donald Trump.
Pregunta: tindran les esmentades eleccions la més mínima legitimitat nacional o internacional?
Ni Carles Puigdemont, el periodista més famós del món, ni cap de les altres figures independentistes no han inspirat gaire confiança. Transmeten un aire d’adolescents murris, de vegades confusos, i això de l’exili a Brussel·les s’ha vist a l’estranger, almenys fins ara, com un episodi més còmic que transcendental. Però encara i així la intenció de vot independentista continua en alça, segons les enquestes.
Pregunta: és tanta la força del sentiment antiespanyolista que si l’Ànec Donald
es presentés a eleccions com a principal candidat de l’independentisme el resultat continuaria sent igual?
A un parell d’advocats amb qui he parlat els resulta estrany que l’arravatament infantil que va conduir a la manifestament teatral declaració unilateral d’independència sigui qualificada per la llei com a “rebel·lió i sedició”.
Pregunta: va de debò això que podrien condemnar els polítics catalans presos a 30 anys de presó, com si haguessin matat algú?
Una periodista anglesa em va comentar, atònita, que havia llegit que centenars de representants oficials del Partit Popular havien estat imputats per corrupció però que gairebé ningú no havia anat a la presó.
Pregunta: amb quina autoritat moral el Govern del Partit Popular insisteix que està actuant a Catalunya en defensa de
la llei?
Abans del referèndum escocès de l’any 2014, David Cameron, el primer ministre britànic, va dir que se li “trencaria el cor” en cas que els escocesos decidissin separar-se del Regne Unit.
Pregunta: el president del Govern, Mariano Rajoy, sent el mateix dolor quan contempla la noció d’una ruptura amb Catalunya?
S’especula des de fora, i més entre aquells que han seguit amb fascinació durant anys la ferotge rivalitat que hi ha entre el FC Barcelona i el Reial Madrid, que en el fons el que motiva l’independentisme català i el que en el fons motiva la línia dura del Govern de Rajoy és l’odi a l’altre.
Pregunta: qui odia més a qui? Els catalans als espanyols o els espanyols als catalans?
Encara des de la distància a molta gent li resulta clar que la força del moviment independentista prové més del cor que del cap, que els sentiments dels seus seguidors es mouen en un terreny emocional, com a resposta a les accions i les paraules dels que manen a la capital espanyola.
Pregunta: si deixessin en llibertat els presos, si fessin marxa enrere amb l’article 155 de la Constitució, si permetessin un referèndum de debò i els ànims es calmessin prou com perquè els catalans poguessin pensar amb la ment freda, continuaria sent concebible que una majoria votés a favor de la independència?
10-XI-17, John Carlin, lavanguardia