abans que els separatistes van arribar els separadors
L’any 2002 el govern de José María Aznar va decidir esborrar el corredor mediterrani del mapa. No li interessava. Ho considerava perillós per a la seva visió estratègica d’ Espanya , en la mesura que reforçava el pes de l’arc mediterrani i obria la possibilitat d’un clúster econòmic Catalunya- València - Balears . A Aznar li interessava separar València de Barcelona i fomentar el Madriterráneo interessos del Llevant a Madrid. Turbo-economia immobiliària. Pelotazos sdeveniments. Turisme. Hotels i camps de golf. Transvasament de l’ Ebre . Aixecar una muralla política i psicològica entre valencians i catalans. Desviar pel Pirineu aragonès l’eix logístic que a començaments de segle reclamava la Unió Europea pensant en un futur amb més ferrocarrils de mercaderies i menys camions. Aznar va esborrar del mapa el corredor mediterrani i va proposar a Brussel·les una travessia central del Pirineu . Tronc ferroviari Algesires -Madrid- Saragossa amb un túnel de més de trenta quilòmetres al Pirineu aragonès. Les grans empreses d’obra pública ja salivaven. Era l’època daurada de les tuneladores. Perforar, perforar, perforar! Perforar i aïllar Catalunya. Any 2002. En aquell temps l’independentisme català no superava el 15% dels vots. Abans que els separatistes van arribar els separadors.
Corredor atlàntic (pel País Basc ) i corredor central amb túnel pirinenc. Aquest va ser el mapa enviat a Brussel·les . Un mapa que no va acabar d’agradar a París, ja que els francesos són reticents a les obres faraòniques al Pirineu . Hi havia un altre motiu darrere del recel: Jacques Chirac no suportava Aznar. Chirac va dir no al túnel. Nicolas Sarkozy va mantenir la negativa. Els semblava una bogeria. Arribada la crisi econòmica, el PP valencià va començar a tenir por. Empès pels empresaris, Francisco Camps va reprendre la idea del corredor mediterrani . Necessitava un nou programa regional i volia pressionar el PSOE. El ministre socialista de Foment , José Blanco , va veure venir la maniobra. Va arxivar definitivament el túnel del Pirineu i va comunicar a Brussel·les que el corredor mediterrani era prioritat espanyola. Setembre del 2011. Faltava poc per a la desfeta electoral socialista. Mariano Rajoy aviat va fer saber que no tenia pressa.
Rajoy no té mai pressa. L’empresa Ford va amenaçar llavors de tancar la fàbrica d’ Almussafes si no se li garantia una via d’ample europeu per exportar els seus cotxes. La ministra Ana Pastor , assistida per la consellera valenciana Isabel Bonig , va inventar la solució del tercer fil, consistent a reaprofitar el traçat d’ample ibèric amb l’afegit d’un tercer rail. Un pedaç. Hi va haver canvi polític a València i els empresaris van aixecar la bandera del corredor mediterrani amb més força que mai. Liderats per l’influent Juan Roig , president de Mercadona , exigeixen un traçat descongestionat i sense trampes. “A més de radial, Espanya ha de ser circular”, diu el seu lema. Han organitzat actes a Tarragona, Múrcia i Almeria amb molt de públic. Ara preparen una gran trobada a Madrid a l’octubre. Rajoy finalment ha reaccionat. El Partit Popular corre el risc de quedar fora de joc a València per un llarg període de temps. A Catalunya ja és una força marginal. Ha perdut les Balears i la seva situació comença a ser fràgil a Múrcia . Aquest no era el pla d’Aznar! Raons polítiques i raons tècniques. El tercer fil no ofereix prou garanties per als trens d’alta velocitat. El ministre Íñigo de la Serna ha recuperat uns estudis previs de l’època de Blanco i ofereix construir una plataforma d’ample europeu entre València i Castelló per a l’alta velocitat. Mercaderies i trens de rodalies compartirien la via mixta. Entre Castelló i Tarragona tot el traçat serà d’ample europeu. S’accepta construir un túnel passant a la ciutat de València per connectar amb Alacant . Aquesta és la promesa. Caldrà seguir amb molta atenció la concreció pressupostària. El PP està descobrint que es juga el seu futur a la Mediterrània .
9-VII-17, Enric Juliana, lavanguardia