"Sí que hi ha medicina alternativa", Luis Racionero
Però són molt poques i no podem confondre un estafador que enganya crèduls pacients amb una medicina alternativa, això és una estafa, no una alternativa. Una medicina alternativa és la xinesa, l’ayurvèdica de l’ Índia o algunes pràctiques curatives dels xamans que sí que funcionen.
Creure que la medicina xinesa que fa més segles que es practica que l’europea i la continua fent servir milions de persones no és “ medicina” és un error cultural i terminològic.
La base de la qüestió és en un llibre fonamental de Thomas Kuhn, publicat el 1962 per la Universitat de Chicago i que es titula La estructura de las . S’hi analitza com és possible fer ciència sota diversos “paradigmes” que es reemplacen els uns als altres a mesura que la ciència evoluciona. Després del paradigma ptolemaic, que explicava el sistema solar amb la Terra al centre, va venir el paradigma newtonià que va posar el Sol al centre.
Després del newtonià ha vingut el relativisme d’Einstein, que explica la física d’una altra manera. Cada un va ser cert en el seu moment i va explicar els fenòmens físics, després es va substituir per un altre de més precís i que explica més coses. Un paradigma és un grup de supòsits sobre què és la realitat i com s’estudia. En el paradigma mecanicista newtonià no hi ha ens que no es pesi o es mesuri. Hi ha partícules materials que xoquen entre si per causar canvis de posició. Per Newton o Descartes, el que no és material no existeix. Cosa que va resultar falsa així que es van postular les ones electromagnètiques, que no són materials, no se sap sobre què ondulen.
La mecànica quàntica ha acabat de destrossar el paradigma mecanicista, postulant ones que són partícules –tot un oxímoron– i ens que són alhora A i no A o, com deia Eddington, la matèria es comporta com si fos partícula els dilluns, dimecres i divendres i ones els dimarts, dijous i dissabtes.
En medicina passa el mateix, hi ha un paradigma mèdic europeu, hipocràtic, mecanicista, i un altre paradigma xinès, taoista, orgànic o fins i tot alguns més com el de Paracels que funcionava per analogies –com tota la ciència medieval fins a Leonardo– i les rúbriques de les coses. Paracels curava, encara que el seu paradigma no fos el de “la bata blanca” actual. I la medicina xinesa cura malgrat que cal acceptar en el seu paradigma l’existència del txi, que és l’energia electromagnètica generada pels processos elèctrics i químics del cos humà. L’acupuntura, que –amb bata blanca o sense– funciona, està basada en l’existència del tx que no és en “la medicina” d’Europa i es menysprea com a superstició.
El pensament únic, monoteista?, que pretén “tallar de soca-rel aquesta tendència perillosa sota un lema que és fonamental: no hi ha alternativa a la medicina”, és una falsedat basada en el desconeixement dels –pocs– paradigmes mèdics alternatius existents al món. No només la medicina europea cura: n’hi ha d’altres, però és precís saber quines són i no deixar-se enganyar per falsaris.
Hi ha un altre llibre fonamental per entendre el que estic dient: Science, del biòleg anglès Joseph Needtam, publicat per la Universitat de Cambridge. “La visió del món xinès –escriu Needtam– depèn d’una línia de pensament totalment diferent de l’europea. La cooperació harmoniosa de tots els éssers sorgeix, no de les ordres d’una activitat superior externa a ells, sinó del fet que són part en una jerarquia de tots formant una estructura còsmica i que el que elles obeeixen són els dictats interns de les seves pròpies naturaleses. La ciència moderna i la filosofia de l’organisme, amb els seus nivells integratius han tornat a aquesta saviesa, fortificada per la nova comprensió de l’evolució còsmica, biològica i social. La fase newtoniana va ser essencial, però no definitiva”.
La filosofia organicista d’ E.A. Whitehead, col·laborador de Russell al Principia , proposa substituir el paradigma mecanicista per l’orgànic. Això, que encara no s’ha aconseguit, seria essencial per a la medicina occidental, perquè aquesta intenta comprendre el cos humà, que és un tot orgànic, per mitjà de l’actual paradigma científic, que és mecànic.
Un cos humà no és com una màquina composta de peces adossades, sinó com una llavor que creix de dins cap a fora no per juxtaposició de parts, sinó pel desenvolupament interior que es va diferenciant per generar més complexitat. En un organisme, el tot és una cosa diferent i més complexa que la suma de les parts. En un mecanicisme, el tot és la suma de les parts i aquestes es poden superar. En l’organisme, separar les parts suposa destruir-ho tot.
El mecanicisme creix afegint més del mateix; l’organisme es desenvolupa assolint nivells superiors de complexitat i organització. És l’evolució que postulava Teilhard de Chardin cap a un augment de la complexitat. Les màquines només afegeixen més de la mateixa cosa. Tractar el cos humà, que és un tot orgànic, amb un paradigma científic mecanicista, com si fos una màquina, és un endarreriment que cal superar. I més encara si introduïm la ment en el procés psicosomàtic. Queda clar que calen les altres medicines. Mentrestant, la que tenim ha aconseguit arreglar moltes coses, sobretot, esclar, les mecàniques i químiques.
30/06/2017 lavanguardia