"Brexit, una oportunitat per a tots", Xavier Roig
Definitivament, s’ha instal·lat la idea que tots aquells que no voten el que algú ha determinat que és socialment bo són una colla de cafres. Els votants favorables a Trump, els partidaris del Brexit o els possibles votants de la senyora Le Pen són tractats com a descerebrats, portadors de tots els mals. És dolent identificar els votants amb els polítics que, en un moment històric determinat, surten elegits. ¿Eren els nord-americans un poble assenyat quan van elegir Obama i han esdevingut ara uns empestats perquè ha guanyat Trump? ¿Era un poble molt diferent el Regne Unit que va guanyar la guerra amb Churchill al capdavant d’aquell que, tot just acabat el conflicte, el va enviar a casa i va elegir el senyor Attlee?
Aquests dies es torna a parlar intensament del Brexit. Hi ha posicionaments enraonats per totes dues bandes. Però hi destaquen els ressentiments. No m’agrada el negociador per part de la Unió Europea. Pel que m’ha dit gent que el coneix, Michel Barnier és el típic funcionari francès gaullista ressentit amb el Regne Unit. Anem malament. La negociació del Brexit no hauria de ser un procés gestionat per euròcrates, sinó per les ments polítiques i els líders més brillants del continent. Som davant d’un moment transcendental en què tot se’n pot anar en orris i, sorprenentment, es deixa el procés en mans d’un batalló de funcionaris. ¿No seria aquest el moment de treballar amb intel·ligència, l’oportunitat de fer un nou tractat per a una Europa de tots, una Europa amb diferents nivells d’integració?
Primer nivell: mercat interior únic. Aquest és el gran èxit de l’Europa de postguerra. La que ha creat la riquesa actual. Encara que no estigui del tot culminat -els serveis encara tenen barreres-, l’existència d’un mercat únic és el plantejament que tradicionalment ha creat més consens. En aquest nivell hi podrien estar inclosos tots els països europeus, fins i tot els que no entreveuen cap integració política, només la comercial. El Regne Unit, Noruega, Suïssa... fins i tot Turquia. Països que només subordinarien les seves institucions a allò que exigeixen els tractats internacionals.
Segon nivell: unió política confederal. Segurament sota la forma d’una confederació i constituïda pels països que ara conformen la UE sense el Regne Unit i sense alguns que potser vulguin marxar i apuntar-se al primer nivell. Països com Dinamarca o Suècia, que acceptarien la jerarquia legislativa Parlament Europeu - Parlaments propis per a determinats temes i, per tant, estarien sotmesos a la legislació de primer nivell que actualment es produeix a la UE. Serien països que no formarien part de l’euro; alguns que ara hi són potser l’abandonarien.
Tercer nivell: unió política i monetària. Constaria dels actuals membres de l’euro menys aquells que volguessin abandonar-lo i passar a un dels altres nivells. Es tractaria d’anar més enllà de la simple confederació per arribar a una possible (encara no definida) federació. Un espai on els estats haguessin cedit de debò la majoria de les seves potestats més importants com a països independents: moneda, relacions exteriors i exèrcit. No cal dir que en aquest nivell han de ser-hi, forçosament, els països del nucli dur del Mercat Comú del 1957: França, Alemanya i Itàlia. Però no necessàriament altres fundadors (per exemple, els Països Baixos).
Resum: Europa és polièdrica. Tots tres nivells conformarien la UE. Si la UE actual grinyola és perquè alguns hem confós els desitjos -els d’uns quants, no els de tots- amb la realitat. S’ha volgut que tothom anés massa de pressa i al mateix pas. S’ha definit una idea uniforme de “l’Europa que convé” que no és compartida per la majoria. No poden tenir la mateixa idea d’unitat països com Holanda, Dinamarca o el mateix Regne Unit que la que pugui tenir Espanya. Hem de deixar d’excloure els que desitgen una Europa diferent de la que nosaltres aspirem a tenir -¿o no és aquest l’error d’Espanya respecte a Catalunya?-. Fins ara ha faltat generositat i ha sobrat egoisme. Algú va determinar que la idea d’Europa és única. Mentida. Ja n’hi ha prou de miopia electoral.
Catalunya. Gairebé segur que Catalunya hauria d’estar integrada al tercer nivell -hi tenim molt a guanyar-. Però no hem de confondre aquest desig amb les obligacions de tots els altres. Molts catalans als quals revolta el clam d’una “ España unida, solidaria y sin privilegios regionales ” critiquen, per contra, tots aquells que no volen l’Europa uniforme que ha determinat no se sap qui, i que ha estat adoptada com l’única vàlida. Catalunya ha de practicar en tots aquests temes la generositat intel·lectual que reclama per als plantejaments propis.
5-I-17, Xavier Roig, ara