"Retrats que són una ofensa", Borja de Riquer
Des de fa gairebé vint anys en un saló del Congrés dels Diputats de Madrid hi ha penjats els retrats dels quatre presidents de les Corts franquistes: Esteban Bilbao Eguía (1943-1965), Antonio Iturmendi Bañales (1965-1969), Alejandro Rodríguez de Valcárcel (1969-1975) i Torcuato Fernández Miranda (1975-1977). Hi són al costat dels retrats i dels bustos dels presidents del Congrés i també de diversos polítics, molts d’ells antics presidents del govern. Tots aquests darrers, però, foren elegits en funció d’una constitució.
Què fan allà els franquistes? Cóm és que la institució més representativa de la democràcia espanyola honora, en col·locar en un lloc destacat, coneguts polítics de la dictadura? No cal repassar gaire la biografia d’aquests quatre personatges per a saber que sempre varen glosar i justificar el règim de Franco i que mai defensaren els valors democràtics.
Quan s’aprovà la llei 52/2007, també anomenada de memòria històrica, alguns diputats demanaren al llavors president del Congrés, el socialista José Bono, que retirés els quatre retrats dels franquistes atès que mantenir-los era una clara contradicció amb l’esperit i la lletra de l’esmentada llei. Bono s’hi negà rotundament amb frases tan reveladores de la seva peculiar visió del passat com aquestes: “La historia es un compendio de aciertos y errores que sirven de referencia para modelar el futuro... Lo malo es una alerta para no revivir etapas”. Aplicant aquest curiós criteri d’exhibir “lo malo” i “los errores” del passat acabarem per tornar a posar els retrats de Franco als llocs més destacats. El plantejament de Bono no sols és ridícul sinó molt preocupant. Aquest no és un fet banal. No és una anècdota més de les moltes que adornen la curiosa democràcia espanyola. Tampoc no és una simple irregularitat o una petita disfunció. És molt més seriós atès que, en la meva opinió, és una mostra de les laxes conviccions que alguns tenen sobre el que és en realitat la democràcia.
Les institucions polítiques democràtiques, i molt més si son representatives de la voluntat dels ciutadans, han de tenir uns referents històrics que els serveixin per a vindicar un passat coherent amb els valors que proclamen i defensen. Tota política de memòria obliga a elaborar un discurs sobre el passat i a fer una selecció dels personatges, dels fets i de les circumstàncies que hom vol destacar com a referents de la seva legitimitat. Així, es col·loquen retrats, bustos, estàtues i plaques d’aquelles persones del passat que volem honorar pels seus mèrits, pel que van fer i pel que representen avui. Com diu el sociòleg Anthony Smith “els morts han de servir d’exemple per als vius, d’inspiració i de guia”.
Els historiadors sabem que tota política de memòria institucional respon a la ideologia dels seus promotors i que és una manifestació del poder en el sentit més ample. A quina política de memòria respon la presència al Palau de les Corts dels retrats dels presidents franquistes? Què
es pretén avui, 39 anys després d’apro-
vada una constitució democràtica, honorant d’aquesta manera representants eminents del franquisme? De què són exemple? Què simbolitzen aquests retrats?
Com a historiador, penso que cal denunciar aquesta manipulació política que cerca emmascarar uns dels episodis més nefastos del nostre passat més immediat, atès que tot això respon a la pretensió de frivolitzar el franquisme. Sembla com si es cerqués un consens tolerant, o una acceptació tàcita, vers els polítics de la dictadura per part dels demòcrates. Es vol dir que, de fet, és igual un president que un altre, atès que tots varen ocupar el mateix càrrec? Els presidents del Congrés Gregorio Peces Barba (1982-1986), Landelino Lavilla (1979-1982) o Julián Besteiro (1931-1933) son iguals que Esteban Bilbao o Torcuato Fernández Miranda? No hi ha diferencies entre José Canalejas (1906-1907), Santiago Alba (1933-1936) o fins i tot Antonio Cánovas del Castillo (1885-1886) amb Alejandro Rodríguez de Valcárcel o Antonio Iturmendi? És que hom desitja imposar una mena d’actitud asèptica, suposadament neutral, davant els més destacats homes del franquisme? Hi ha qui voldria que arrelés una falsa tolerància política que exclou tot esperit crític i que implica la renuncia a la memòria i a la ideologia. Dubto que a les cambres legislatives d’Alemanya, d’Itàlia o de Portugal puguem trobar en un lloc d’honor els retrats dels seus presidents quan aquests països eren unes dictadures.
Formar en els valors democràtics les noves generacions hauria d’ésser tasca fonamental d’institucions com el Congrés. M’agradaria saber què expliquen els guies de la Cambra als escolars que visiten l’edifici quan els mostren la galeria de retrats dels homes de la dictadura. Els diuen que els presidents dels procuradors franquistes són allà perquè són els simples antecessors dels actuals presidents constitucionals? No m’estranyaria que fos així.
Si es vol difondre els valors democràtics entre els joves que no van viure la dictadura, per tal de fer-los uns ciutadans conscients i crítics amb el passat, no es poden minimitzar els personatges i els règims polítics contraris a la democràcia. Com a ciutadà, m’ofèn veure com avui el franquisme segueix present al palau de la Carrera de San Jerónimo. És una vergonya.
29/12/2016 - lavanguardia