Polònia, en mans de la dictadura nacionalcatòlica
Polònia comença les festes nadalenques i l’ any nou enmig d’una gravíssima crisi política amb passions desencadenades, un Parlament paralitzat i sense cap solució fàcil a curt termini. Amb poc més d’un any en el poder el règim nacionalista ha aconseguit posar en dubte gairebé tot el que Polònia havia conquerit fa 27 anys, quan va derrotar el comunisme: les llibertats, la democràcia liberal i l’ Estat de dret.
En absència de la generació de protagonistes i pares fundadors de la transició democràtica i la independència que fa 30 anys van fer pinya amb Lech Walesa i el sindicat Solidaritat per posar fi al comunisme, Polònia s’ aboca a un futur tenebrós amb un règim autoritari dirigit per un cabdill en potència, Jaroslav Kazinsky, líder del partit Llei i Justícia, una força nacionalista i catòlica ultraconservadora que allunya Polònia dels valors essencials de la Unió Europea.
La setmana de Nadal ha estat de molta tensió. Milers de persones a tot Polònia han atès la crida del Comitè per a la Defensa de la Democràcia i han sortit al carrer per protestar contra el Govern. Aquesta “vaga ciutadana” va començar dimarts. Els manifestants portaven retrats de les víctimes de fa 35 anys, quan el règim comunista va decretar la llei marcial per frenar el moviment democràtic.
El Govern va reaccionar amb cautela. Kazinsky sap que no està sobre terreny sòlid quan es parla de la lluita contra el comunisme. A diferència d’altres líders comunistes, ell no va ser detingut. Dijous va ordenar desmuntar les barreres amb què havia protegit el Parlament, i la gent que, desafiant el fred, havia protestat nit i dia, se’n va anar a casa per acabar de fer les compres de Nadal.
Dimecres la Comissió Europea havia donat a Polònia dos mesos per variar de política i rectificar el rumb autoritari. En el cas que no ho compleixi perdrà drets de vot.
El projecte de llei per regular la llibertat de reunió està en el punt de mira de Brussel·les. Si aquesta llei s’aprova tal com està redactada –i és ben fàcil, perquè el Govern té majoria absoluta a les dues cambres del Parlament– l’oposició no podrà organitzar més protestes al carrer.
Un grup de diputats de l’oposició està decidit a ocupar la Cambra de Diputats durant les festes, fins que el ple es reuneixi al gener. Exigeixen que s’anul·lin els pressupostos que el Govern nacionalista va aprovar sense debatre’ls en una sessió a porta tancada en què fins i tot va falsificar la llista d’assistents.
L’ Executiu, tot i això, no hi fa cas i anuncia represàlies. Se sap immune a les protestes i a la llei després d’haver anul·lat el Tribunal Constitucional, l’últim contrapès al seu poder absolut.
La lluita per la democràcia a la Polònia dels anys vuitanta va ser admirada arreu del món. Els polonesos que recorden aquells temps que van culminar el 1989 amb la caiguda del règim comunista van d’una sorpresa a una altra veient com en només 14 mesos un govern sortit de les urnes ha aconseguit fer caure la democràcia liberal i l’ Estat de dret. El règim nacionalista de Llei i Justícia ha convertit la majoria parlamentària en una implacable màquina d’aprovar tot el que Kaczynski ordena , i ho fa com si fos una piconadora, sense molestar-se a debatre les propostes o consultar experts.
El govern atropella la Constitució i els mecanismes de control sense miraments.
Jaroslaw Kaczynski, que entre el 2005 i el 2007 va ser primer ministre, avui no té cap càrrec oficial. Dirigeix el país des de la direcció de Llei i Justícia. El seu rebuig a la democràcia liberal és públic i notori. Per ell el model és l’ Hongria de Viktor Orbán.
Apartat del poder a les eleccions anticipades del 2007, ara Kaczynski té decidit lligar tots els caps del poder.
Una caricatura de Jaroslav Kaczynski que el compara amb el líder comunista Wojciech Jaruzelski, que va imposar la llei marcial el 1981 (AFP)Els comicis de l’octubre del 2015 els va guanyar després d’una campanya basada en el lema “ Polònia en ruïnes” i en la denúncia del presumpte atemptat terrorista a Smolensk. En realitat, com va dictaminar una comissió d’experts, va ser un accident aeri.
Va passar el 2010. Va morir el president Lech Kacynski, germà bessó de Jaroslav, i 95 persones més quan l’avió presidencial es va estavellar a prop de la ciutat russa de Smolensk per culpa de la boira. Tot i això, el règim parla d’una conjura del Kremlin contra Polònia i utilitza aquesta tragèdia per atiar la por de la societat polonesa al gegant rus, una estratègia que li va permetre guanyar les eleccions amb un avantatge ampli.
Així que va arribar el poder, fa poc més d’un any, Jaroslav Kaczynski es va afanyar a neutralitzar el Tribunal Constitucional amb una nova llei i va nomenar tres jutges en substitució d’uns altres tres que havien estat elegits legítimament però que no eren de la seva obediència. El Tribunal, que emet sentències vinculants, va tombar la reforma, però Kaczynski va manar al Govern que no l’acatés. El Parlament va tirar pel dret i va utilitzar la majoria parlamentària per destituir el president del Constitucional, el rebel Andrzej Rzeplinski.
Així que l’Alt Tribunal ha estat anul·lat els nacionalistes han promulgat una allau de mesures que coarten les llibertats ciutadanes i augmenten el poder de l’Executiu. Han copat el cos de funcionaris mitjançant una purga massiva que ha arribat fins als museus i els teatres. També han fet el mateix amb els mitjans de comunicació públics, que s’han transformat en instruments de propaganda.
Han posat fi a la independència del poder judicial. Han donat més poder de vigilància a la policia. Han omplert les empreses públiques de directius incompetents però lleials, que han finançat projectes polítics sense cap sentit empresarial. Han coartat la llibertat dels camperols de disposar de les seves terres. Finalment es disposen a limitar el dret de reunió i manifestació.
El règim disposa, així mateix, d’un cos paramilitar de defensa territorial que té poders per vetllar per la seguretat interna. Depèn del ministre de Defensa, que alhora ha acomiadat els alts oficials més experimentats.
La pròxima reforma afectarà l’educació. L’escola moderna, implantada durant els últims vint anys, ara se substituirà per una de nacionalista.
El govern ha arribat, fins i tot, a purgar els millors experts mundials en la cria de cavalls àrabs a Janów Podlaski. Tampoc no ha vacil·lat a decretar la tala de Puszcza Bialowieska, el bosc més antic d’Europa.
El règim tracta Polònia com si fos terra ocupada i es dóna drets il·limitats de conquesta. Només en dues ocasions s’ha fet enrere. Primer, el setembre passat, quan centenars de milers de dones van sortir als carrers per protestar contra la prohibició absoluta d’avortar. I, segon, quan va pretendre expulsar la premsa del Parlament perquè l’opinió pública no s’assabentés de l’actitud autoritària dels mandataris, cosa que va provocar una indignació general.
L’estratègia política de Kaczynski va acompanyada d’una campanya d’assetjament sistemàtic contra els dissidents. Els portaveus de Llei i Justícia els titllen d’“enemics de la nació”, polonesos “de la pitjor mena”, “traïdors”, “agents comunistes”, “lladres”, “apàtrides”, “malfactors”, “gamberros” i “colpistes”, uns insults que evoquen els pitjors temps del comunisme.
Kacynski pràcticament està trencant amb la Unió Europea. S’ha negat a admetre refugiats, es nega a seguir les polítiques integradores de Brussel·les i menysprea totes les crítiques a la seva conducta, que considera que són intromissions.
El règim nacionalista de Llei i Justícia té el suport explícit i de vegades entusiasta de l’ Església catòlica polonesa, que ha oblidat la seva vocació europeista i de defensa de les llibertats de l’home davant del poder. Ben al contrari, s’ha abocat a donar suport a l’autoritarisme.
“Si el règim no s’ atura caldrà fer el que es pugui per apartar-lo del poder com més aviat millor”, va afirmar fa dies Lech Walesa.
24/12/2016 - lavanguardia
En la vida pública d’avui dia a Polònia poques coses xoquen tant com el contrast entre la freqüència ritual amb què els bisbes catòlics posen estàtues i declinen el nom del papa Joan Pau II i l’absència del magisteri i el llegat d’aquest mateix Papa en la seva prèdica i pràctica diària. Onze anys després de la mort del cardenal Karol Wojtyla, que, erigit en Sant Pare el 1978, va ser durant 25 anys una autoritat espiritual i moral no només per a l’ Església catòlica sinó també per a molts compatriotes no creients, el Papa polonès és icona però no mestre.
Poca gent dubta del paper clau que l’ Església va jugar encoratjant la resistència espiritual i la derrota del règim comunista, quan Joan Pau II des del Vaticà i els bisbes dins del país exigien la llibertat de la persona davant el poder comunista, així com la independència, la democràcia i el pluralisme. També és notori el protagonisme que va tenir com a facilitador i mediador en les negociacions entre el règim comunista i Solidaritat, que el 1989 van posar en marxa una transició democràtica victoriosa, modèlica i tan admirada arreu del món com l’espanyola vint anys abans.
Per a aquesta transició va ser clau l’esperit de llibertat i tolerància, pluralisme i solidaritat, compassió i protecció al proïsme oprimit amb què el Papa i els bisbes polonesos van acompanyar les difícils reformes que finalment van conduir Polònia a l’Europa unida.
Avui la major part dels bisbes polonesos estan als antípodes d’aquesta actitud. La jerarquia catòlica, que durant els últims anys ha denunciat el govern liberal per anticristià i antinacional, ara acompanya la propaganda ultranacionalista sobre l’atemptat de Smolensk, basada en la mentida i l’odi.
Dones protestant a Varsòvia contra el projecte de llei que pretén prohibir l'avortament sota qualsevol circumstància (Getty)L’any passat, en conseqüència, va saludar el triomf electoral de Llei i Justícia. Veient aquesta Església molts polonesos creients, algun bisbe i força sacerdots rasos expressen desànim i contrarietat.
Provoca la indignació veure el govern nacionalista en ple proferint lloances a la festa de l’aniversari de l’emissora Ràdio Maria, dirigida pel pare militant Tadeusz Rydzyk, que exerceix la militància política i el credo nacionalista i antisemita sense que la jerarquia catòlica aixequi cap veu de reserva o crítica.
Sembla que ningú ja no recorda que van ser Joan Pau II, el cardenal i primat Jozef Glemp i, més tard, Benet XVI els tres que van enviar repetides cartes a l’episcopat polonès en què demanaven que es posés fre als excessos impius i bel·ligerants del pare Rydzyk.
“L’ Església fa l’enze donant suport al govern nacionalista”, afirma el pare i professor d’ètica Alfred Wierzbicki, exdirector de l’ Institut Joan Pau II de la Universitat Catòlica KUL de Lublin. “L’ Església va caure ostatge del Govern quan el Govern va atacar el Tribunal Constitucional. Joan Pau II ensenyava que la democràcia es basa en valors. L’ Església va ajudar a fundar la democràcia a Polònia i l’ha de defensar. Avui els bisbes no compleixen. No entenen què és la democràcia. S’han deixat arrossegar cap a un partit polític. Per tot això l’ Església necessita penitència. És una gran pèrdua per mi, com a creient i com a sacerdot.”
Però la derrota més important dels bisbes ha estat la incapacitat que han tingut per defensar la causa dels refugiats sirians. Alguns bisbes, així com l’episcopat en ple, s’han pronunciat a favor del deure moral de tot cristià de socórrer les víctimes de la guerra. També ha demanat corredors humanitaris per admetre’ls a Polònia. Aquestes mesures, tot i això, van ser rebutjades pel Govern nacionalista. L’ Església, llavors, va optar per callar sense adonar-se del divorci flagrant amb l’ actitud del papa Francesc.
Quan fa una setmana la Comissió Europea va publicar l’informe que demostrava que Polònia i Hongria són els únics països membres de la Unió Europea que no han acceptat ni un sol refugiat, el silenci del Govern i de l’ Església va ser unànime, i també eixordador.
24/12/2016 - lavanguardia
Fa un any que Brussel·les i Varsòvia intercanvien cartes que comencen amb un “honorable president” o un “estimats ministres”. No són, tot i això, cartes d’amor, sinó que aborden la situació de la democràcia a Polònia. Des de l’arribada al poder del partit ultranacionalista Llei i Justícia (PiS) la tardor del 2015, Polònia s’ha convertit en un dels problemes més complicats i incòmodes per a la Comissió Europea. Lluny d’intimidar-se per la pressió de Brussel·les, que considera algunes de les reformes com una autèntica amenaça per a l’ Estat de dret, el Govern polonès ha desatès les seves recomanacions i continua desafiant Europa mentre s’endinsa en la seva particular agenda política.
A Brussel·les s’estén l’alarma, però també hi ha una forta sensació d’impotència. L’alternativa a aquest diàleg de sords és encara massa explosiva: iniciar el procediment per privar Polònia dels drets de vot, però ja no es descarta res. Aquesta setmana la Comissió ha enviat “recomanacions addicionals” al govern que dirigeix Beata Szydlo perquè resolgui el conflicte entorn del Tribunal Constitucional (TC) del país, empitjorat per la decisió de reemplaçar-ne el president sense abans resoldre els problemes pendents pel que fa a la composició i la publicació de sentències.
“Hi continua havent una amenaça sistèmica per a l’ Estat de dret a Polònia que ha de ser abordada amb urgència”, “un problema persistent amb l’Estat de dret”, va afirmar Frans Timmermans, vicepresident de la Comissió Europea, quan va anunciar la decisió. “La independència de la judicatura és indispensable per al funcionament de les nostres societats i el mercat interior”, va recalcar.
Varsòvia té dos mesos per respondre a les inquietuds de Brussel·les. Li demana, entre altres coses, que apliqui dues sentències del TC contràries a la reforma i permeti que els tres jutges nomenats l’octubre del 2015 puguin ocupar els seus càrrecs, i que posi fi a la paràlisi de la institució, les sentències de la qual no publica.
El pas forma part del mecanisme sobre l’ Estat de dret de què disposa la Unió Europea per vetllar per la salut de la democràcia en els estats membres i encoratjar canvis a través del diàleg sense haver d’arribar a pitjar el botó nuclear de les hipotètiques sancions.
Es va adoptar el 2014 arran d’una experiència frustrant amb l’ Hongria de Viktor Orbán –un model per a Jaroslav Kaczynski, líder del PiS– i està estructurat en tres fases. La Comissió el va estrenar el gener d’aquest any amb Polònia, alarmada per diverses decisions del Parlament, i ha avançat fins a la segona fase amb resultats pràcticament nuls.
El procediment ha inflamat la retòrica ultranacionalista del govern polonès, que es presenta com a víctima de Brussel·les, i ha desatès els punts claus de la primera recomanació formal emesa al juliol. Szydlo ha respost que “no té cap base”, té “motivacions polítiques” i que aplicar-la aniria en contra de la Constitució.
Manifestants antigovernamentals i proeuropeus cantant l'himne nacional polonès el dia 17 passat a Varsòvia (AP)Atesa la falta de resultats, aquest estiu Timmermans va publicar una carta oberta al poble polonès en què explica la seva versió i assegura que no el deixarà a l’estacada davant la minva democràtica que viu el país.
La preocupació europea ha anat a més en les últimes setmanes. En paral·lel a la renovació de la presidència del Constitucional, el Govern ha pres mesures per limitar l’entrada de la premsa a la institució, i s’ha inspirat suposadament en el fet que la sala de premsa del Parlament Europeu té menys places que periodistes acreditats. La mesura ha tret milers de persones als carrers aquesta setmana i el govern ha optat per deixar en suspens la restricció.
La Comissió Europea ha dilatat tant com ha pogut els terminis per donar temps a Varsòvia a reaccionar, però a poc a poc es va quedant sense marge de maniobra. En l’última recomanació al govern polonès, Timmermans recorda que la regulació europea preveu passar directament a l’article 7 del tractat, que preveu la suspensió dels drets de vot d’un país en cas d’un “risc clar de violació greu” dels valors de la Unió, sense esperar que respongui a la missiva. “No excloem cap mesura”, adverteix el vicepresident de la Comissió Europea, “però només travessarem aquest pont quan hi arribem”.
La cautela de Brussel·les s’explica tant pel fons de la qüestió, que és delicada, com pel temor que el procés quedi finalment en un foc d’encenalls. La decisió de suspendre els drets de vot no la pren la Comissió Europea sinó el Consell Europeu, la institució formada pels caps d’Estat i de Govern, i exigeix la unanimitat dels altres 27 països.
Fa temps que Orbán ha dit que no donarà suport a una proposta d’aquesta mena, que considera una ingerència inacceptable en els afers interns del país.
Les dues institucions es juguen amb aquest cas la seva credibilitat com a garants de l’ Estat de dret a Europa.
“La Comissió hauria de passar la patata calenta als estats membres i deixar que siguin ells els que decideixin”, afirmen fonts diplomàtiques. Segons aquest raonament l’executiu comunitari hauria d’arribar fins on pot legalment per defensar la democràcia i no pensar en termes polítics, com ja fan els governs.
“ Sentim una forta solidaritat amb el poble polonès, que com tots els europeus té dret a una autèntica separació de poders (...). No deixarem passar aquest cas”, va assegurar Timmermans dimecres quan anunciava l’ampliació de les recomanacions a Varsòvia. “Encara és possible trobar una solució, encara que l’experiència dels últims mesos –va admetre– no convida a l’optimisme”.
B. Navarro, 24/12/2016 - lavanguardia