"El xantatge sentimental", Laura Freixas
Estic llegint un llibre extraordinari: la novel·la secreta –no la va publicar en vida, i la va firmar amb pseudònim perquè fos més segur– d’ Elena Fortún; sí, la creadora de Celia, aquell personatge infantil tan famós abans de la guerra. Va aparèixer en una bossa de viatge plena de papers que estava en possessió de la seva nora, es titula Oscuro sendero i és la història, segurament autobiogràfica, de com una nena que “volia ser més gran, però no volia ser dona”, acaba fent exactament el que no volia: casar-se, ser mare, portar la casa, servir el seu marit, renunciar a la seva vocació artística... I per què? Perquè, com tothom, necessita que l’estimin. No em refereixo només a tenir parella –d’això, en última instància, es pot prescindir–, sinó que la teva mare, el teu pare, les teves veïnes, les teves filles i fills si els tens, els teus coneguts... et valorin i et reconeguin. De tenir un lloc en la societat.
És impressionant la lucidesa amb què l’autora disseca els mil mecanismes més o menys subtils que van empenyent les dones cap al seu paper tradicional, encara que no vulguin: des de la por de la violació, que impedeix passejar, viatjar, circular tranquil·lament, fins a la por de la solitud (aquesta que se li profetitza a qualsevol dona que no tingui fills); des de l’amor als pares (que temen per tu si ets diferent) fins a l’esgotament, quan ja no podem més d’anar a contracorrent; des del model de la Mare de Déu fins al contramodel de la soltera pobra i marginada... Estem parlant del passat? Fortún va néixer el 1885, però una autora catalanomarroquina i una altra d’andalusa, nascudes gairebé exactament un segle després, expliquen històries, salvant les distàncies, semblants: em refereixo a Najat El Hachmi amb La i a Carmen G. de la Cueva a Mamá , Si no saben de què els estic parlant, fixin-se en l’anunci de la Loteria Nacional d’aquest any. Presenta una dona que la seva família estima perquè, i en la mesura que, lliura el seu temps, els seus diners, la seva vida, als altres. (Un sentiment tan egoista mereix el nom d’amor?). Els temps d’ Elena Fortún eren menys subtils, però el mecanisme és similar. Ja no hi ha coerció, com quan la desigualtat era per llei, sinó persuasió i afalacs. Ai, com se li veu el llautó a l’anunci aquest de la loteria. Els diu a les dones el mateix que li diu tothom a la protagonista d’ Oscuro: t’estimarem a condició que ens serveixis.
15-XII-16, Laura Freixas, lavanguardia