Secretos Oficiales: un país sense accés a la seva pròpia documentació
El periodisme és una professió senzilla que explica un món complex. La seva forma predilecta de fer-ho són les històries (en anglès, story), que converteixen el que passa en novel·la, és a dir, li donen sentit, sobretot moral. Un altre pecat de distorsió, menys greu, és la pura simplificació i la temptació de l’èpica de la història (la que en anglès és history). Aquesta setmana el Congrés ha aprovat modificar uns quants articles de la llei 9/1968, de 5 d’abril, o llei de Secrets Oficials –modificada per la llei 48/1978, de 7 d’octubre– per solucionar una de les seves antigalles: no fixava criteris objectius de desclassificació dels documents. La reforma aprovada a proposta del PNB preveu un termini automàtic de desclassificació de 25 anys per al material secret i de 10 per al reservat. Els periodistes fem una resta, d’això en sabem, i arribem a la conclusió que es desclassificarà tot el que és anterior al 1991: la República, la Guerra Civil, la repressió, el franquisme, la transició, els intents de cop d’ Estat com l’operació Galàxia, el 23- F (i l’operació Armada), però també el terrorisme d’ Estat. Un tiberi. Passa, però, que la realitat no s’avé gaire amb les poques lletres d’un titular. Quan algú es plany per la insuficiència d’expressar-se en un tuit, sempre hi ha un periodista que sospira: tant de bo tingués 140 caràcters per a un titular.
Malgrat que la proposta del PNB no va tenir vots en contra –potser perquè el millor és enemic del bé–, diversos diputats van expressar com és de peremptòria la reforma integral d’una llei de secrets redactada al servei d’una dictadura que tenia molt a callar. Mentrestant la reforma parcial pot tenir poc efecte, segons els investigadors, perquè sobre la custòdia i l’accés als documents de l’administració hi regeixen, a més, lleis com la de Protecció de Dades (1999), la de Patrimoni Històric Espanyol (1985), la de la Memòria Històrica (2007) i les de Transparència (2013 i 2016). Però també un acord secret –tant que ni se’n va informar ni va aparèixer al BOE– del Consell de Ministres de l’octubre del 2010 pel qual es classificaven com a secretes 14 matèries d’ Exteriors. La idea va ser del ministre Miguel Ángel Moratinos, espantat amb les indiscrecions a dojo de Wikileaks. El seu successor, José Manuel García-Margallo, va rectificar la decisió, que havia tancat l’accés a la informació des de l’any de la picor i havia posat en peu de guerra investigadors espanyols i estrangers. I després hi ha els 10.000 lligalls de Defensa que la ministra Carme Chacón va estar a punt de desclassificar el 2011. Però no ho va fer i el seu successor, Pedro Morenés, els va tornar al calaix.
Aquest desori legal –que sovint deixa els investigadors a l’arbitri de l’humor de l’arxiver– explica també els forats que encara arrosseguem. L’economista, historiador i diplomàtic Ángel Viñas, un dels que més profusament ha estudiat el franquisme, posa alguns exemples: “No sabem gaire sobre la trama civil de la conspiració antirepublicana. S’ignora la documentació que van conservar, entre d’altres, Franco i Mola d’abans del 18 de juliol. Per a la Guerra Civil, on són els quaderns de Mola? I la documentació del primer? ( No em refereixo a la que custodia la Fundació Francisco Franco). Què va passar amb la documentació del Ministeri d’ Ordre Públic?”. I la llista de Viñas continua amb l’ Alt Estat Major, els ministeris militars i de la Governació, l’etapa de Serraño Suñer a Exteriors...
El problema és que cap llei no pot localitzar el que s’ha extraviat ni materialitzar el que s’ha destruït. L’historiador Francisco Espinosa recorda que hi ha molts alts càrrecs que durant el franquisme es van endur els papers a casa, i esmenta el general Yagüe, però també recorda l’ordre de Rodolfo Martín Villa, en la incipient transició, de destruir tota la documentació del Movimiento, província per província, i les pires que algunes presons provincials van organitzar amb documents de la repressió.
I a aquesta muntanya d’inconvenients cal afegir-hi un altre d’elemental: a Alcalá de Henares hi ha les seus de l’ Arxiu Històric Nacional (lligalls fins al 1931) i de l’Arxiu General de l’ Administració (a partir del 1931). E xpliquen que hi ha tant material catalogat com material pendent de catalogació ( Espinosa ho compara amb el final de Ciutadà Kane), però el personal s’ha reduït a una vuitena part en l’última dècada. Entren lligalls més de pressa que no es cataloguen.
Amb aquest panorama no fa estrany l’escepticisme d’ Espinosa amb la reforma: “Però si hi ha papers sobre la destrucció de la República que encara no ens deixen veure, com vols que et deixin veure els de la transició! Jo no m’ho crec”.
04/12/2016 - lavanguardia