"La independència, al matí o a la tarda?", Xavier Roig
Aquest és un país on tothom es busca un tema en què personalment hagi tingut una certa audiència per, tot seguit, explotar-lo al límit, esprémer-lo fins a deixar-lo exhaurit. Si és en l’àmbit de l’humor, aleshores t’has d’empassar les gracietes d’aquell individu dia i nit, a totes les emissores, a tots els canals, a tots els diaris, fins que te les fa avorrir. D’àmbits n’hi ha diversos. El de la carrincloneria lacrimògena ens va molt, als catalans. L’autoajuda també tiba fort en temps de crisi. El fet independentista no podia constituir una excepció, i ha donat lloc a una sèrie de gurus que deunidó el profit que n’han tret: ràdio, televisió, diaris, assessories, conferències, xerrades, tertúlies... a tot arreu! El temps, però, els ha anat esbravant. Perquè prendre’s això de l’independentisme com una moda, com un fet oportunista -encara que se n’estigui convençut-, té un problema: les modes passen de moda.
Quan el moviment independentista es començava a intuir -parlo del moviment massiu, el que va portar el president Mas a convèncer-se que la realitat social del país havia canviat-, aquest columnista encara tenia esma d’anar a dinars i sopars on es xerrava del tema. Cadascú hi deia la seva. Una seva totalment improductiva i il·lusa, esclar, però que deixava a tothom satisfet. De passada, servia a molts per anar-se buscant aquella beta que permet anar-ne tirant i de la qual els parlava al principi. Va ser en una d’aquestes trobades que, fart de l’enorme inconsciència que hi governava i que portava a pensar que la independència arribaria com arriba la primavera, vaig dir prou. Recordo quan un conegut guru va dir que aquestes coses arriben, molts cops, sense esperar-s’ho. Aleshores vaig preguntar als assistents si aquesta independència de la qual parlàvem arribaria al matí o a la tarda: “Un fet tan important no vull que m’agafi en una postura inconvenient, ja m’entendreu”. Encara que em van entendre, no van estar disposats a acceptar-me la gràcia.
Aquesta introducció, una mica llarga, ve motivada perquè m’adono que s’aproxima l’hora de la veritat. Estem arribant al moment en què la moda s’està acabant. Vull dir que a aquells que han anat vivint ensenyant-nos el mostrari que només incloïa material del tipus “Corre, corre, que arriba!” se’ls acaba la temporada. Perquè de tard no en farem pas. La lluita per la independència, si es vol dur a terme de manera efectiva, serà llarga i durarà anys. I, a més, no sabem com acabarà ni quins fruits podrà donar.
¿És que potser no estem disposats a lluitar durament, amb perseverança, durant anys si cal, per la independència de Catalunya?
Ara s’ha planificat, de manera absolutament inconscient al meu entendre, un referèndum amb data fixa. S’ha cedit a un populisme descordat que procura quedar bé sempre repetint que si els cecs necessiten un gos pigall, els bornis tenen dret a reclamar-ne mig. És a dir, reiterar l’absurditat que es vol sentir. Però les coses que acostumen a sonar bé, a ser agradables a l’orella d’aquells que volen quedar satisfets, difícilment serveixen per governar. I deixar jugar la CUP a fer de dirigents comporta bromes pesades, com ho serà aquest pretès referèndum planificat per al setembre que ve.
En la lluita pel referèndum aquest columnista sempre intentarà ocupar les primeres files. Però la independència d’un país és una cosa seriosa. I si bé el “referèndum voluntari” del 9-N va ser tremendament útil -venint d’una prohibició, ho vam aprofitar per dir al món que no anàvem de broma-, un segon referèndum de les mateixes característiques pot portar-nos a llençar part del que hem construït. Perquè l’objectiu ha de ser un referèndum pactat. No, com molts es pensen, després de descafeïnar-lo a Madrid. Parlo d’un referèndum pactat amb el món. Una consulta resultat d’una llarga acció internacional que acorrali els que manen a Espanya. “Així, ¿no tindrem la independència per als torrons de l’any vinent?” No. “I per als del 2018?” Em temo que tampoc. “No digui això, home, que desil·lusionarà el personal!” Aleshores, senyors meus, la pregunta esdevé inevitable: ¿és que potser no estem disposats a lluitar durament, amb perseverança, durant anys si cal, per la independència de Catalunya?
Si ens en sortim i comencem a acceptar que hauran de passar diverses eleccions, que durant molt de temps els programes dels partits -que així ho creguin convenient- hauran d’incloure la celebració d’una consulta i explicar com hi avançaran (tribunals internacionals, ONU, pactes amb països a favor, etc.), només en aquest cas, dic, potser farem alguna cosa. El populisme ho ha envaït tot. En general, s’ha venut a la població que les coses es poden aconseguir sense esforç. Pel que fa a la independència de Catalunya, ara ho començarem a pagar.
25-XI-16, Xavier Roig, ara