"Ciutats i nacions", Luis Racionero
Aquesta gran improvisadora que és ara alcaldessa de Barcelona va assistir no fa gaire a un congrés mundial sobre ciutats on es va debatre el futur de les urbs. Sembla que algú va proposar que el futur de les ciutats serà més durador i influent que el de la nació. Es tancaria així el cicle que va començar a Sumèria.
Quan es va inventar l’agricultura cap al 8000 a.C., hi va aparèixer la vila, assentament de diverses desenes de famílies, amb al voltant de centenars d’habitants. Quan es van canalitzar els rius Tigris i Eufrates per conrear, va aparèixer la ciutat amb milers d’habitants. Això va succeir el 4000 a.C. a Sumèria: Uruk, Eridu, Erech.
Aquestes primeres ciutats vivien del rerepaís agrícola pròxim a elles, les quals, encara que irrigades artificialment, no donaven per mantenir més de 15.000 persones. Sumèria va tenir unes 20 ciutats d’aquest nivell envoltades de viles. Els anys 2000 a.C. a Egipte, Memfis i Tebes van arribar als 100.000 habitants. Quin invent va propiciar aquell salt? La guerra i l’imperi. De l’imperi en sortiria al segle XV la nació.
Per passar dels 15.000 habitants als 100.000 de Memfis va caldre l’aplicació d’ Estat a un territori més ampli que inclogués un conjunt de viles i ciutats, dominades per una gran ciutat capital, els excedents de producció de la qual no provenien només del rerepaís pròxim, sinó d’un territori extens dominat per la ciutat més guerrera. Així neix l’imperi: de la ciutat i la guerra.
El jeroglífic egipci per a ciutat era Ø: la cruïlla dins de la muralla. Una cruïlla de camins protegida. Lloc on es reuneixen excedents i s’emmagatzemen a la ciutadella del rei i es guarda informació als temples dels sacerdots.
Oblidava dir que la ciutat és el corol·lari espacial de l’especialització funcional. Dit en cristià, als diversos oficis especialitzats més enllà del d’agricultura: teixidor, guarnicioner, paleta, fuster, soldat, sacerdot, comerciant, traginer, aquests especialistes han d’intercanviar els seus productes, i la manera més eficaç és agrupant-se a la ciutat.
La ciutat de mida humana, d’uns 60.000 habitants poblada amb una densitat de 150 persones per hectàrea i d’una extensió que permet a tots arribar al centre caminant en menys de deu minuts, va ser l’ Atenes de Pèricles i la Florència dels Mèdici. Les seves mesures han quedat com a cànon de ciutat a escala humana, eminentment civilitzadora.
Són capitals d’una ciutat Estat, anomenada polis a Grècia, que ocupa un rerepaís d’uns 20 km de radi. Les ciutats que van sobrepassar aquests límits es van organitzar segons models teocràtics de monarquies centralitzades, autoritàries i militaristes. Així es van conglomerar els imperis egipcis, assiris, perses i romans. Quan va caure l’ imperi romà cap al 500 d.C., els seus territoris es van fragmentar en comtats, ducats, principats i regnes, sota l’autoritat teòrica i de vegades pràctica del Papa i l’emperador romanicogermànic. En aquella fragmentació encara quedaven ciutats Estat, com Florència a Itàlia.
Però l’any 1500 França i Espanya inventen la nació o Estat nacional, que agrupa territori molt extens per tal de reclutar un exèrcit més gran i, amb això, conquerir les ciutats Estat i els comtats, ducats o territoris circumdants.
França i Espanya s’apoderen d’ Itàlia i suprimeixen la ciutat com a font d’autoritat per dipositar-la en el rei, Carles V el primer, Ferran el Catòlic el precursor, i després els francesos, quan prescindeixen del rei, decideixen que la sobirania resideix en “la nació”, una figura retòrica que s’inventa l’abat Sieyès, però que ha aconseguit gran èxit, fins a dominar la geopolítica mundial entre el 1500 i ara.
Les nacions poden reunir exèrcits més nombrosos que una polis i amb ells conquerir ciutats antigues o colònies verges. Espanya, Holanda, Anglaterra, Portugal se’n van pels oceans a la recerca de riquesa fàcil a base d’espoliar nadius amb llances i fletxes. Kipling ho resumeix amb cinisme anglès: “Perquè nosaltres tenim la metralladora Maxim, i ells no”. Que els aprofiti.
Aquest ha estat el recorregut de l’ Estat nació: crear imperis colonials i barallar-s’hi. Fins i tot els belgues se’n van anar a robar al Congo. Les excuses de civilitzar els nadius sonaven bé, però la cosa es va endarrerir tant que els nadius van optar per independitzar-se després del 1950.
A la fi dels imperis, la nació ha perdut la seva raó de ser, llevat que es girin contra els seus propis territoris, com va avisar Unamuno que podia succeir a Espanya en perdre’s les colònies. Ara és més útil que la nació un conglomerat més gran tipus Unió Europea o els Estats Units d’Amèrica o la Xina, que són espais de la mida dels imperis però sense un Neró o un Trajà al capdavant.
Aquests grans territoris només es podran articular a través de les ciutats, per mitjà de les malles de ciutats que cobreixin el territori i que actuïn de col·lectors i distribuïdors de recursos ja siguin materials o mentals. La ciutat serà el motor del futur.
4-XI-16, Luis Racionero, lavanguardia