"Dignitat", Pilar Rahola
Sens dubte arriba tard, però, com diu la saviesa popular, mai no és tard per fer el correcte. I si alguna cosa és correcta en la història dels pobles, és la restitució de la dignitat de les seves víctimes. En aquest sentit, la transició espanyola va significar una autèntica claudicació, perquè no es va assentar en la concòrdia, sinó en l’oblit; no ho va fer en el perdó, sinó en la impunitat. I, amb l’oblit i la impunitat, es va sacrificar la memòria tràgica. Les víctimes del franquisme varen morir dues vegades: moriren quan foren assassinades, i van morir quan van ser oblidades. Oblidades i, amb el blanqueig del franquisme per part del relat oficial, pràcticament negades.
O cal recordar els ignominiosos privilegis que varen mantenir els familiars de Franco, fins ben entrada la democràcia? O la vergonyosa ajuda pública que va rebre la fundació del dictador durant anys? O la impossibilitat d’haver pogut enterrar amb decència centenars de persones, els cossos dels quals encara són a les cunetes? O etcètera. La democràcia espanyola es va agenollar davant la dictadura –no endebades, el tirà va morir al llit– i va confondre –i encara confon– el rebuig al revengisme amb la desmemòria dels botxins.
20-X-16, Pilar Rahola, lavanguardia